Els còctels i el mus

Si hi ha un actor del cinema espanyol que va marcar una etapa molt marcada pel significat de recuperació democràtica d’un país en plena transició espanyola, aquest va ser Alfredo Landa. Aquest tipus de pel·lícules englobades en el gènere de comèdia són recordades per reflectir, en to de comèdia, els problemes de la societat espanyola en els últims anys del franquisme i els primers de la transició cap a la democràcia que van viure l’edat d’or del cinema d’autor va popularitzar en els anys vuitanta les pel·lícules anomenades del destape.

Aquest actor navarrès serà recordat per un cinema que sense la qualitat que s’espera del bon cinema espanyol que coneixem avui dia, pren importància pel significat que va tenir en una època determinada plena d’imposicions i censura. Les seves pel·lícules que van marcar el seu llegat aparèixen títols com Atraco a les tres, Genaro el de los catorce, La niña de luto, Nobleza baturra, Los guardiamarinas, ¿Qué hacemos con los hijos?, Las que tienen que servir, Los subdesarrollados o Cateto a babor. Tota aquesta filmografia forma part d’aquest fenomen de fer cinema conegut com el landisme, una manera de ser, de actuar y de ver la vida, com el propi actor ho va definir.

La seva ètapa més prolífica va arribar durant els anys setanta. A l’any 1970 va ser el protagonista una pel·lícula que va arrasar a taquilla com No desearás al vecino del quinto; va ser un èxit fins a tal punt que només el fenomen Santiago Segura va aconseguir desbancar-la unes quantes dècades després com la més vista del cinema espanyol.

Però va ser a l’any 1979 que la seva carrera donaria un gir amb la seva primera col·laboració amb José Luís Garci, i a on ens va mostrar per primera vegada la seva veritable qualitat com actor que havia estat amagada darrera de la comèdia fins aquell moment. A partir d’aleshores i ja a la dècada dels anys vuitanta, Alfredo Landa va enllaçar títols d’un cinema més negre com va ser El crac, La próxima estación, fins arribar a la seva òpera prima Los Santos Inocentes, el film de Mario Camus basat en la novel·la de Miguel Delibes, que va suposar la seva consagració internacional amb un paper dramàtic excel·lent que va ser reconegut internacionalment. Va aconseguir el premi al millor actor a Cannes, ex-aequo amb el seu company de repartiment Francisco Rabal.

Les seves darreres aparicions públiques van ser a l’any 2008, quan va rebre el premi de la Unió d’Actors pel seu paper a Luz de domingo, de José Luis Garci, el Premi Príncep de Viena de la Cultura 2008 en la seva terra, Pamplona, i de mans del Príncep d’Astúries. Es va retirar del cinema, després d’haver rebut el 2007 el Goya d’Honor, el tercer de la seva carrera després dels obtinguts com a millor actor per El bosque animado (1987) i La marrana (1992).

Aquest premi honorífic va significar el distanciament de l’actor cap el seu amic i director Garci per negar-se aquest a donar-li el premi per discrepàncies amb l’academia. Precisament a l’any 2008 l’actor va decidir publicar la seva biografia amb el títol d’Alfredo el Grande. Vida de un cómico, on l’actor es mostra sincer i amb un esperit crític amb alguns dels seus companys. En aquest llibre qualificava al productor José Luis Dibildos d’estafador professional i a l’actriu Gracita Morales d’una dona despòtica i intractable. Per sempre quedarà la figura d’un actor innolvidable pel significat del seu cinema en la memòria de molta gent que demanava amb força aconseguir les llibertats que la democràcia ja presentava en altres indrets.

“Soy el que mejor juega al mus desde que se inventó y hago los mejores cócteles porque les pongo amor, que es un ingrediente que no le pone la gente. Cuando mezclo los ingredientes, pienso en lo feliz que vas a ser cuando te lo tomes…”.