Giovanni Boccaccio. 700 anys del precursor del Renaixement
Poeta i humanista italià, un dels més grans escriptors de tots els temps. Boccaccio va néixer el 1313 probablement a París encara que sigui un fet molt discutit, fill il·legítim d’un comerciant florentí i una noble francesa.
El que ha transcendit és que quan ell tenia sis anys el seu pare va contreure matrimoni amb Margherita dei Mardoli. El nen va estar al costat de la parella fins als 14, moment en què el pare el va enviar a estudiar l’art del comerç a Nàpols, on el seu pare tenia una companyia.
Va abandonar la comptabilitat pels estudis de Dret Canònic, cap on l’havia encaminat el seu pare, i després als estudis clàssics i científics, dedicant-se en cos i ànima a les lletres sota la tutela de destacats erudits de la cort napolitana.
Va freqüentar l’ambient refinat de la cort de Robert d’Anjou, rei de Nàpols,amic personal del seu pare. Se suposava que el rei tenia una filla il·legítima, Maria dei Conti d’Aquino. Encara que no s’han trobat proves concloents de la seva existència, s’ha dit que va ser amant de Boccaccio i que va inspirar gran part de la seva obra. Fins i tot es pensa que és la Fiammetta immortalizada en els seus escrits: en el seu primer i extens romanç en prosa Il Filocolo (1336), l’Elegia de Madonna Fiammetta (1344), i Il Corbaccio (1354 ).
Cap al 1340 va haver de tornar a Florència, a causa d’un greu daltabaix financer sofert pel seu pare, que moriria el 1349. A la ciutat toscana va arribar a ser un personatge apreciat per la seva cultura literària. Va escriure El Decameró entre 1349 i 1351, i el seu èxit li va valer ser designat pels seus conciutadans per a l’exercici de diversos càrrecs públics: ambaixador davant els senyors de Romaña en 1350, camarlenc de la Municipalitat (1351) o ambaixador de Florència a la cort papal d’Avinyó, el 1354 i el 1365.
L’any 1350 va conèixer al gran poeta i humanista Petrarca, amb el qual va mantenir una estreta i sincera amistat fins a la mort de Petrarca en 1374. Els seus darrers anys es va retirar a la seva casa de Certaldo, prop de Florència, per viure aïllat i poder així dedicar-se a la meditació religiosa i l’estudi, activitats que només van interrompre alguns breus viatges a Nàpols.
En l’últim període de la seva vida va tenir l’alegria del seu nomenament en 1373 com a lector oficial de la Divina Comèdia de Dante. La seva sèrie de lectures va quedar interrompuda per una malaltia en 1374, i va morir el 21 de desembre de l’any següent.
Escrita entre el 1349 i el 1351, el Decameró és la història de deu joves, tres homes i set dones que es reuneixen a l’església de Santa Maria Novella i prenen la decisió de retirar-se a una vila allunyada de la ciutat per fugir de la pesta. En aquest lloc, per evitar recordar els horrors que han deixat enrere, els joves es dediquen a explicar-se contes els uns als altres durant 14 dies, excepte divendres i dissabtes, pel que només s’expliquen històries durant deu dies. D’aquí ve el títol de l’obra.
En total es teixeixen cent relats al voltant de tres temes: l’amor, la intel·ligència humana i la fortuna, destinats al plaer de la lectura i desvinculats de tota finalitat moral, almenys directament. Els arguments bàsics de les històries no són generalment invenció de Boccaccio, de fet, es basen en fonts italianes més antigues, o en algunes ocasions en fonts franceses o llatines.
Igual que la Divina Comèdia de Dante Aliguieri o els escrits de Petrarca, El Decameró anuncia ja el que es va anomenar més tard Renaixement, per la concepció profana de l’home, l’absència de trets fantàstics o mítics, i la burla dels ideals medievals.
El Decameró va trencar amb la tradició d’escrits místics predominants en l’època i, per primera vegada en l’Edat Mitjana, Bocaccio va presentar l’home com artífex del seu destí, més que com un ésser a mercè de la gràcia divina. Amb aquesta obra, a més, Boccaccio desenvolupa el tradicional conte medieval afegint un dot psicològica de la qual mancava, presentant l’ésser humà com el que és: una persona amb virtuts i defectes, amb les seves penes i glòries.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
