Crani de sucre
El llarg i estrany viatge que va emprendre el personatge gràfic de Doug al llibre Tóxico i posteriorment a La Colmena arriba al desenllaç amb Cráneo de Azucar. Les obsessions del dibuixant Charles Burns es van fer evidents amb l’aparició del primer lliurament d’aquesta trilogia, realitzant un oníric homenatge formal al personatge de Tintín, fent-ho a través d’unes il·lustracions enlluernadores de amb una tonalitat pastel molt personal, amb un mil·limètrica planificació de la pàgina dibuixada, i un guió ple d’imatges surrealistes. Es tracta d’una història d’angoixa adolescent, alienació, mons paral·lels, realitats alternatives i un realisme màgic del que li agrada dibuixar al seu autor. La segona part, La Colmena, suposa la continuació d’aquest somni o aventura a través d’una proposta enigmàtica, plena de personatges que evoquen contínuament tant a escenes cinematogràfiques com a icones de la literatura i el còmic. En el món dels somnis tot és possible, i en aquesta continuació no està clar on acaba la ficció i comença la realitat. Una ficció que per al protagonista d’aquesta història no és sinó una manera d’amagar els problemes que se li van presentant.
Aquesta setmana és novetat a la biblioteca la tercera i definitiva part d’aquest meravellós mal son de Charles Burns. Es la seva lectura es trobarà el desenllaç a totes les desventures fantàstiques succeïdes anteriorment i es podrà desvetllar, finalment, quin és el sospitós misteri del passat del torturat protagonista que ha fet que la seva existència sempre hagi estat a la vora de l’abisme apartant-lo una vegada i un altra d’aconseguir una felicitat que sembla defugir a cada nova pàgina, proposant-li permanentment un perillós encreuament de camins.
Els nivells de realitat del nord-americà Charles Burns no funcionen en la mateixa estructura jeràrquica que ho fan habitualment altres autors, les seves funcionen amb una mena de projeccions que representen somnis o records o psicopaties desenfrenades. En aquest univers ningú pot assegurar que la quotidianitat no sigui un parany més, una recolzada paranoica que juga a disfressar-se de real.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
