Kind of blue: 50 anys de bon jazz
Fa mig segle, el trompetista Miles Davis (1926-1991) va canviar la història de la música amb Kind of blue, que a 50 anys del seu llançament, el 17 d’agost de 1959, segueix sent una de les gravacions més notables del jazz. La revista Rolling Stone la va incloure en el lloc número 12 entre els 100 millors discos de la història.
El compositor i productor Quincy Jones el va anomenar “el meu suc de taronges diari” i per al pianista Chick Corea va ser la porta d’ingrés a un nou llenguatge musical.
A Miles Davis, als seus 33 anys, i malgrat que no va descobrir la trompeta fins que el seu pare li va regalar una als 13 anys, li havia donat temps de viure un intens periple. Havia deixat enrere les seves col·laboracions amb Dizzy Gillespie i Charlie Parker, havia creat el “cool jazz”, lluitat contra l’heroïna i per l’amor de la musa de l’existencialisme Juliette Greco a París.
Per seguir aquest nou pas en la seva trajectòria, va buscar un equip d’amics: el seu aleshores inseparable John Coltrane, Paul Chambers, Cannonball Adderley, Jimmy Cobb i Bill Evans, l’únic blanc de la banda. De la sinergia dels sis va emergir el miracle. Kind of blue és, efectivament, una mena de tristesa, però no una tristesa qualsevol. És bella, discreta i suggerent.
“Va ser com fer una pintura japonesa. Comença la pinzellada sense saber on et durà,” assegurava per la seva banda Evans, que va aportar el seu bon fer amb el piano al so final de la gravació. Però la improvisació definitòria del jazz es va barrejar amb la clarividència de Davis per crear equip: va extreure la foscor elegante del saxo de Coltrane, el so urbà de Evans i, com a contrast, l’alegria de viure de Adderley al saxo alt. Chambers al contrabaix, Cobb a la bateria i, per descomptat, el so únic que Davis sabia donar a la trompeta, van arrodonir la tasca.
“Tenia la capacitat de saber la química que anava a produir entre els seus músics”, explicava el músic Eddie Henderson. “I va convertir la gravació en un taller. Només deia el que no s’havia de fer, però mai ens va dir com havíem de tocar”, assegurava Adderley, segons recull el documental Made in Heaven (Fet en el cel), sobre el procés creatiu del disc.
Miles Davis no tenia un concepte clar per a la producció del disc al presentar-se amb el seu sextet en el llegendari estudi Columbia al carrer 30 de Nova York, però per crear la seva obra mestra li només van caldre deu hores, repartides en dues sessions celebrades el 2 de març i el 22 d’abril de 1959. La destresa d’aquells músics i la seva inspiració en aquestes sessions els va permetre gravar en una sola presa cada una de les cinc peces incloses en el disc, cosa que ja era inusual en aquella època.
So what, primer tema de Kind of blue
El resultat de Kind of blue, una obra creada de principi a fi a l’estudi de gravació, va ser tan impactant que mig segle després és encara objecte de debat entre aficionats i especialistes. Aquell àlbum no proposava una simple successió de cançons, sinó un projecte artístic complet: un viatge sonor que començava amb el cèlebre So what i concloïa amb Flamenc sketches, un tema d’influències espanyoles.
So What, el tema més conegut de l’àlbum, no comença amb una fanfàrria, sinó amb el tremolor suau del baix i el xiuxiueig del piano. “Tota plena de notes simples però sense resultar simple en absolut”, resumia el músic de jazz americà Herbie Hancock, que reconeix la gran influència del disc en la seva música.
Kind of Blue és per a alguns el so del Nova York dels anys 50, altres veuen en el disc el punt més alt de la cursa de Miles Davis, segons va escriure el periodista musical Ashley Kahn en el seu llibre sobre el sorgiment d’aquest àlbum llegendari. La seva conclusió personal: després de dècades, el disc segueix irradiant, “com una tranquil·la torxa blavosa, la seva invitació a l’adhesió de nous oients”.
Discografia de Miles Davis a la Biblioteca Joan Oliva:
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
