Homenatge a Paco de Lucía

El 26 de febrer moria el guitarrista i compositor Paco de Lucía, potser el més universal dels flamencs.

Conegut mundialment com Paco de Lucía, nom artístic provinent de la conjunció de Paco, com li deien els seus amics, i de Lucía , el nom de la seva mare, Francisco Sánchez Gómez, va néixer el 21 de desembre de 1947 a Cadis, Espanya.

El seu pare va ser Antonio Sánchez Pecino, un guitarrista modest que mai va arribar més enllà de les reunions d’aficionats però que es va fixar el ferm propòsit de fer dels seus fills grans artistes flamencs perquè mai arribessin a passar les dificultats econòmiques que ell va haver de patir.

Ho va aconseguir, fent-los estudiar dur des de molt nens. Ramón de Algeciras és un guitarrista de prestigi, Pepe de Lucía ha fet carrera com a cantaor, i Paco va ser el geni. Segons ell no hagués pogut ser una altra cosa a la vida: “Un és el que és en la seva infantesa, i jo en la meva infantesa a tota hora estava envoltat de flamencs”.

En aquest ambient, Paco de Lucía aviat va prendre contacte amb algunes de les principals figures del món flamenc, sent una de les seves principals influències el Niño Ricardo i Sabicas.

Era una criatura de tretze anys quan va començar a treballar en la companyia de ball de José Greco. En el que tots comencen: l’acompanyament al cant i al ball. I això ho feia de manera impecable, malgrat la seva extremada inexperiència.

El 1965 llança el seu àlbum debut sota el títol de Dos Guitarras Flamencas, al costat de Ricardo Modrego. Aquest mateix any apareix una segona producció, també al costat de Ricardo, titulada 12 Cançons de García Lorca per a Guitarra.

En la alcazaba de l’àlbum “Dos guitarras flamencas en stereo”

)

Dos anys més tard, torna als estudis de gravació, aquesta vegada al costat del seu germà Ramón de Algeciras, amb qui produeix el disc Dos Guitarras flamencas en Amèrica Latina (1967). Poc després a aquest treball apareix un nou LP titulat La Fabulosa Guitarra de Paco de Lucía.

Mañana de Carnaval de l’àlbum “Dos guitarras flamencas en América Latina”

)

A finals de la dècada dels 60, Paco de Lucía coneix Camarón de la Isla, a qui s’uneix per crear una sèrie de projectes. Tots dos són anomenats pels crítics com els precursors de les fusions del flamenc amb gèneres com ara el rock i el jazz.

Paco de Lucía sempre va admirar a Camarón més, potser, que a ningú, perquè representava l’ideal que hauria volgut ser ell. “Jo no volia ser concertista, perquè el que m’agradava des era nen era cantar. Però era molt tímid, molt gras, amb molt sentit del ridícul, i em vaig amagar darrere de la guitarra. Sóc un cantaor frustrat”. Després de gravar una desena de discs van distanciar-se i no seria fins al 1981 que tornarien a reunir-se per col·laborar en la gravació de Como el agua.

Como el agua

)

A finals dels seixanta, començaments dels setanta, l’art de Paco de Lucía havia estat reconegut en el món. El 1969 surten al mercat dos discos simultanis. D’una banda, el LP Hispanoamèrica i per l’altre, l’àlbum Fantasia Flamenca de Paco de Lucía.

Ja en els anys 70, edita l’àlbum Recital de Guitarra (1971), i posteriorment surt a l’venda El duende flamenco de Paco de Lucía (1972).

El duende flamenco de Paco de Lucía

)

A partir de la publicació de Fuente y caudal l’any 1973, la seva música va arribar al públic majoritari.

Amb el pas dels anys la seva música aniria obrint-se a nous estils alhora que començava a interpretar en àmbits més allunyats dels tradicionals tablaos espanyols i llatinoamericans. Va interpretar amb èxit a Europa, Amèrica del Nord i Japó ocupant aquestes gires la major part del seu temps.

Fuente y caudal

)

El 1975, apareix el disc gravat durant un concert En vivo desde el Teatro Real, i el 1976 presenta el material titulat Almoraima.

Un any més tard, mentre passejava per Llatinoamèrica, presentant la seva música, arriba al Perú, on coneix al músic afro peruà Caitro Soto, qui li presenta i ensenya a tocar l’instrument i símbol nacional “el cajón peruano”. Paco de Lucía queda impressionat amb el so d’aquell instrument, i decideix incloure-ho en les seves properes gravacions, ja que el so particular del calaix quedaria molt bé fusionat amb les tonades del flamenc.

Almoraima

)

Considerat una de les principals figures del flamenc actual se li atribueix la responsabilitat de la reforma que va portar aquest art a l’escena musical internacional gràcies a la inclusió de nous ritmes des del jazz, la bossa nova o la música clàssica. Destaquen les seves col·laboracions amb artistes internacionals com Carlos Santana, Al Di Meola o John McLaughlin, iniciada la dècada dels 80.

Precisament l’any 1981 Paco de Lucía presenta 4 discos. El primer titulat Castro Marín. El segon, gravat al costat dels altres dos grans guitarres mundials Al Di Meola i John McLaughlin), titulat Friday Night in San Francisco. El tercer sota el títol de Solo quiero caminar, i finalment el disc recopilatori titulat Entre dos aguas.

Entre dos aguas

)

Dos anys més tard torna a ajuntar-se amb Al Di Meola i John McLaughlin per produir un nou àlbum, sota el títol de Passion, Grace and Fire (1983). El 1984 apareix un LP en viu titulat Live … One Summer Night, i finalitza la dècada amb l’àlbum Xaloc (1987).

Ja en 1990 grava el disc Zyryab i un any després produeix el grandiós disc Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo.

Concierto de Aranjuez

)

Passats dos anys, edita el LP en viu Live in Amèrica (1993), gravat durant una presentació seva en els Estats Units.

El 1996, s’uneix novament a Di Meola i McLaughlin per realitzar la seva tercera producció en conjunt. Aquest disc es va titular The Guitar Trio.

The Guitar trio

)

Dos anys més tard, neix el disc Luzia (1998) i finalment l’última etapa comença el 2004 amb l’edició del disc Cositas buenas, acompanyat d’una gira internacional amb nou grup en directe format per valors emergents com Niño Josele o la Tana. La sortida l’àlbum coincideix amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts 2004 .

Antonia, de l’àlbum Cositas buenas

)

Entre molts guardons, va rebre dos premis Grammy llatins pels seus àlbums Cositas buenas (2004) i En vivo conciertos Espanya (2010), el Premi Nacional de Guitarra de Arte Flamenco, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992), Fill predilecte de la província de Cadis (1997), Fill predilecte d’Algesires (1998), la Medalla de Plata d’Andalusia, la Distinció Honorífica dels Premis de la Música (2002), el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (2004), Doctor Honoris Causa per la Universitat de Cadis (2009) i pel Berklee College of Music (2010).