‘La ciudad secreta: sonidos experimentales en la Barcelona pre-olímpica: 1971-1991’ de Jaime Gonzalo
El passat desembre, i de la mà de Munster Records, va veure la llum un d’aquells estranys treballs que, tot i que a priori estan condemnats a l’ostracisme i als circuits minoritaris, esdevé en poc temps un objecte de culte i adquireix una dimensió superior a l’esperada. Això és el que ha succeït amb La ciudad secreta i, en gran part, es deu a la mà que l’ha realitzat: Jaime Gonzalo. El periodista i crític musical, amb una dilatada trajectòria en els principals mitjans comunicació estatals (tan generals com especialitzats en el món de la música), aporta un grau d’informació i de valor afegit que fa d’aquesta obra un referent per a qualsevol que vulgui estar al dia del panorama musical barceloní, i per extensió català i espanyol, durant el darrer terç del segle XX.
Resulta estrany parlar d’un llibre sobre música i sobre músics amb el que sigui complicat il·lustrar-lo amb cançons, vídeos, etc. però això succeeix en el cas de La ciudad secreta i és un clar exemple de a que ens estem enfrontant. El llibre és un esforç de recuperació, de restitució d’identitat, d’un capítol molt fructífer però poc conegut de la música equiparable, segons paraules del seu autor, “a fenòmens com el krautrock en Alemanya, Canterbury a Anglaterra i l’escena avant rock francesa”.
Bueyes madereros, Perucho’s, Macromassa, Italia klamm, Tendre Tembles o El grito acusador són alguns dels noms dels grups que poblen aquest document i que de ben segur són desconeguts per la major part del públic aficionat a la música. A la capital catalana havia passat el temps del rock progressiu barceloní (1969-1973) i veien la llum els nous moviments que poblarien la geografia urbana durant les següents dècades: free jazz, punk i música industrial i una incipient electrònica.
En paraules del periodista Kiko Amat, al Cultural de La Vanguardia, “todas estas bandas estaban unidas por ideas y espíritu más que por sonido. Como dirían los Psicópatas del Norte, ‘nos gustaba la idea de subordinar la técnica a la expersión’. Muchos de sus músicos optan directamente por el anonimato (el libro está lleno de imágenes de artistas encapuchados, como a punto de secuestrar un avión) y se dedican a la expresión sin trabas, sin etiquetas ni formalismos”.
Per il·lustrar tot això el llibre inclou 3 CDs amb 29 temes remasteritzats que, en la seva majoria, resulten inèdits o impossibles de trobar.
Jaime Gonzalo (Bilbao, 1957) començà a publicar d’adolescent a la revista Popular 1 el 1975, i d’allà saltà a les més representatives capçaleres de la premsa underground de finals dels setanta, com Star, Disco Exprés, Vibraciones o Sal Común. Ha treballat per diaris com El País, Diario 16 i El Periódico, i per revistes com Rockdelux. El 1985 cofundà i batejà la revista Ruta 66, feina que actualment compagina amb col·laboracions amb El Mundo, conferències i cursos universitaris.
En qualitat de productor discogràfic i lletrista ha treballat amb Loquillo y Los Trogloditas, los Rápidos, Desechables, Cancer Moon i altres.
Altres treballs de Jaime Gonzalo a les Biblioteques de la província de Barcelona:
Per finalitzar recordem, a aquells interessats pel gènere, que el proper divendres 21 de març a les 19h al CCCB se celebrarà una xerrada-col·loqui al voltant d’aquesta obra i de l’època en la que està ambientat: Als límits de la perifèria
