Chicho Ibáñez Serrador

Ahir divendres a la tarda, a l’edat de 83 anys, va morir Chicho Ibáñez Serrador, un dels referents de quan la televisió la feien els intel·lectuals. Feia una setmana que la Filmoteca de Catalunya li havia fet un acte d’homenatge al qual no va poder assistir a causa del seu delicat estat de salut. Tampoc no va poder recollir, al gener, el Goya honorífic que li dedicava l’Acadèmia.

Ell era, vocacionalment, un cineasta, amb consciència d’autor i voluntat d’entretenir però també de fer pensar. En el seu pas a la televisió, això no va canviar. Dominava el llenguatge de cada mitjà i, per tant, sabia adaptar-lo a les circumstàncies. Va portar obres de Brecht a la tele i les va gravar amb càmeres de cinema perquè li importava la qualitat de la imatge. Historias para no dormir, Historia de la frivolidad i ¿Quién puede matar a un niño? el van convertir en un pioner del gènere de terror i fantàstic a Espanya.

Nascut a Montevideo (Uruguai) el 1935, l’espectacle corria per les seves venes. No era només qüestió d’ADN -la seva mare era l’actriu Pepita Serrador i el seu pare el director teatral espanyol Narciso Ibáñez Menta-, sinó també de vocació: als vuit anys va debutar en el món del cinema interpretant la veu del conillet Tambor en el doblatge hispanoamericà de Bambi. Amb dotze anys, la família marxa a Espanya i s’instal·la a Salamanca. En té setze quan debuta com actor a la companyia teatral de la seva mare. Però de seguida agafa el bolígraf per guionitzar i escriure obres teatrals.

L’èxit de les seves adaptacions televisives fa que el reclamin de Televisió Espanyola. Hi entra el 1963 i assumeix alguns títols de la literatura universal per a Estudio 1. Però s’adona que les històries del gènere fantàstic són les que funcionen millor, així que recrea a Espanya el Mañana puede ser verdad que l’havia fet triomfar a Argentina. Aquell és el germen del seu primer gran èxit televisiu: Historias para no dormir (1966). Al llarg de tres temporades, Ibáñez Serrador explora els malsons compartits amb un gènere que aleshores tenia poca tradició a Espanya. L’aspecte visual també va ser important: el primer capítol, per exemple, va ser enregistrat amb càmeres de cinema de 16 mil·límetres, en comptes de les habituals càmeres de televisió. Mentrestant, al cinema va dirigir dos clàssics del terror espanyol: La residencia (1969) i ¿Quién puede matar a un niño? (1976).

El 1972 és un any clau en la seva biografia professional. Televisió Espanyola estrena el concurs 1, 2, 3… responda otra vez, que al llarg de deu temporades intermitents seria presentat per Kiko Ledgard, Mayra Gómez Kemp, Jordi Estadella, Miriam Díaz-Aroca, Josep Maria Bachs i Luis Roderas. Tot i que el format arribaria fins al 2004, és als anys setanta i vuitanta que va fonamentar la seva fama. La Ruperta, Don Cicuta, Los Tacañones, el cos de ball, les hostesses d’ulleres impossibles, els apartaments a la Manga del Mar Menor, Arévalo, Bigote Arrocet, les proves eliminatòries, les frases recurrents d’alguns humoristes que circulaven com la pólvora i s’encomanaven entre els espectadors… El programa era un trencaclosques on cada peça estava estudiada.