Andrea Camilleri i el comissari Salvo Montalbano

Andrea Camilleri, el guanyador del IX Premi Carvalho que va recollir en el marc del BCNegra 2014, va néixer a Porto Empedocle, Sicília en 1925.

Va treballar durant 40 anys a guionista i director de teatre i televisió, i el 1978 va debutar en la narrativa amb Il corso delle cose, novel·la que va resultar un fracàs.

El 1980 va publicar Un filo di fumo, primer llibre d’una sèrie de novel·les ambientades a la ciutat imaginària siciliana de Vigàta, entre fins del segle XIX i inicis del segle XX.

No seria fins el 1992 que reprendria l’escriptura amb La temporada de caça (“La stagione della caccia”) ” i per fi aconsegueria l’èxit.

Finalment, el 1994 Andrea Camilleri es converteix en un dels autors més llegits no només al seu país, sino a tot Europa. Tot comença amb la publicació de La forma de l’aigua i la seva creació del comissari Salvo Montalbano, que protagonitza una de les sèries de novel·la policíaca actual que compta amb més predicament.

El cognom del comissari, Montalbano és relativament freqüent a Itàlia, però sobretot suposa un homenatge de Camilleri al seu amic i admirat Manuel Vázquez Montalbán pel seu detectiu Pepe Carvalho. I la veritat és que no manquen similituds tant en els autors com en els detectius: Camilleri i Vázquez Montalbán eren homes d’esquerres, de gran rigor intel·lectual, vitalistes, i amb gran sentit d’humor i la ironia. I els investigadors, privat un, públic l’altre, són una mena de rèplica dels seus autors: són cultes, un no oblida els llibres que ha llegit, l’altre els crema; un cuina, l’altre es un amant de la bona taula; un està desenganyat de la política, l’altre la pateix, els dos protagonistes tenen una relació sentimental estable però sense convivència diària, però tampoc els passa desapercebuda cap dona que mereixi no passar inadvertida.

El comissari Salvo Montalbano, va néixer a Catània l’any 1950. Desenvolupa el seu treball com a comissari a província de Montelusa, concretament a la localitat de Vigàta, dos noms inventats que, en realitat, corresponen a Agrigento i Porto Empedocle, ciutat on és tan estimat que li han erigit una estàtua, que, segons el mateix Camilleri ha confessat, li agrada molt, ja que li sembla molt humana, representant a Montalbano recolzat en un fanal, com si fos una persona que descansa un moment mentre fa una passejada.

Montalbano és un personatge peculiar, un funcionari zelós, representant de la Policia estatal, respectuós amb la llei, tot i que no dubta a passar-la per alt quan es tracta de resoldre els seus casos, ja que per damunt de tot combat les injustícies. És també un lector voraç i gran amant de la gastronomia i de la seva pròpia terra siciliana.

Tot plegat, resulta un policia molt humà, que s’entén a la perfecció amb els seus veïns. Sap com pensen, què els mou, què solen amagar. És respectuós en les seves visites a domicili durant les investigacions. És igual que estigui interrogant un sospitós o un simple testimoni.

Home d’exabrupte fàcil, lògica sense fissures i humor retorçat i canviant segons la direcció del xaloc que bufa sense previ avís, per altra banda, la seva manera de de fer li causa enfrontaments amb els seus caps: Bonetti-Alderighi i el cap de gabinet, Lattes, o amb el fiscal Tommaseo, un obsés sexual.

Els seus companys de treball són molt importants en les històries: el malhumorat forense Pasquano, els inspectors Gallo i Fazio amb les seves dades inútils, l’agent Galluzzo, el telefonista Catarella, els problemes de llenguatge del qual fan anar de corcoll el comissari, i sobretot el subcomissari Domenico Augello, que és amic personal i amb qui més topades té doncs ha viscut com una traïció personal el matrimoni d’aquest casanova.

Livia és la seva eterna companya, viu a Gènova i a part de la distància, també els separen el treball de Montalbano i les seves diferents maneres de veure la vida. Té una amistat especial amb Ingrid Sjostrom, sueca, liberal, magnífica conductora, confident i còmplice.

Les dues televisions del poble són TeleVigàta, dirigida per Pippo Ragonese, amb cara de cul de gallina segons Montalbano i ReteLibera, on treballa el seu amic Nicolò Zito. Ambdues reflecteixen dues maneres diferents de veure la vida, la primera sempre amb un tuf groc i sensacionalista, la segona més compromesa i disposada a col·laborar amb Montalbano a resoldre els seus casos.

L’acció transcorre a Sicília, una illa que, en paraules del mateix Camilleri, és una profunda gruta a cel obert. Entre assassinats, segrestos i desaparicions, Montalbano es mou amb el seu petit cotxe pels camins de terra de l’illa, entre oliveres i autèntics pedregars. Això sí, condueix fatal i provoca la desesperació i greus insults d’altres automobilistes.

Els noms de les localitats estan canviats, però existeixen a la província de Ragusa. Vigàta, on hi ha la comissaria, és Donnalucata. El Questore, el cap de Policia de la zona, té la seva oficina en un palau de Scicli, uns quilòmetres a l’interior.

Les platges, els monestirs, les ruïnes, els penya-segats dels quals pengen pobles de teulades vermelles, les mansions amagades al fons de grans jardins amb palmeres tancades entre murs molt alts…

Fins Punta Secca, a Marinella, el barri de Donnalucata on viu Montalbano. Allà, en un extrem, al costat del far, hi ha la casa que té la magnífica terrassa en què el comissari es relaxa davant del mar d’Àfrica, esmorza molts matins i convida a copes de vi a moltes dones durant el sopar.

Realment, el comissari Salvo Montalbano és a Sicília el que Andrea Camilleri és a la novel·la policíaca. No es pot entendre un sense l’altre.