La consagració de la primavera. Igor Stravinsky

Entre les efemèrides que celebrem aquest any 2013, no volem passar per alt el centenari del naixement d’una obra que va marcar un abans i un després en la història de la música: La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky.

El 1913, el compositor Igor Stravinsky estrenava el seu ballet La consagració de la primavera (en rus Весна священная, que significa literalment Primavera, la sagrada. A la partitura s’agrega al títol la següent frase: “Imatges de la Rússia pagana”.

Durant la primavera de 1910, Stravinsky va tenir una visió fugaç: “Vaig veure en la meva imaginació un ritu pagà solemne: els ancians savis, asseguts en un cercle, observant a una noia que balla fins a morir. L’estan sacrificant per propiciar al déu de la primavera”.

Va esmentar aquesta imatge als seus amics, el pintor Nicolás Roerich i l’empresari Serge Diaghilev. Diaghilev va captar immediatament la idea per als seus Ballets Russos i va demanar a Roerich i Stravinsky que elaboressin una ambientació.

Stravinsky s’hi va posar a la composició de La consagració de la primavera l’estiu de 1911 i va acabar-la el 8 de març de 1913. Per la seva part, Roerich va dissenyar el vestuari.

Diaghilev sabia que la consagració produiria un impacte enorme. Desitjava que el ballet fos tan essencial com la música, de manera que va contractar al gran Nijinsky perquè fes la coreografia, malgrat la inexperiència del ballarí en matèria de direcció i malgrat la seva ignorància fins als elements bàsics de la música.

Stravinsky va treballar en estreta col·laboració amb Diaghilev i Nijinsky perquè estava especialment preocupat sobre la relació de la dansa amb la música. El compositor tenia en ment imatges específiques i les va anotar en les instruccions per a Nijinsky a la partitura.

Els ballarins no estaven acostumats a rebre instruccions tan precises d’un compositor, ni tampoc a una música tan inusual.

Grigoriev escriu que la companyia anomenava als assajos de La consagració de la primavera “classes d’aritmètica”, perquè, a causa de la total absència de melodia a la música, els ballarins havien de sincronitzar els moviments comptant les barres.

No és sorprenent que els assajos presentessin grans dificultats per als ballarins. No solament havien de establir una relació amb una música d’una complexitat sense precedents, sinó que sovint havien de ballar independentment d’aquesta música. Tampoc és sorprenent que Nijinsky exigís 120 assajos.

Tot i les dificultats que van tenir els ballarins i dels problemes similars que es van produir amb els músics de l’orquestra, la companyia dels Ballets Russos de Diaghilev finalment va estar en condicions de presentar l’obra a París, amb Pierre Monteux com a director d’orquestra.

L’escàndol que va acompanyar a aquesta representació va ser un dels més sonats de la Història de la Música cèlebre i es va criticar tant la música de Stravinski com la coreografia de Nijinsky. Durant la introducció orquestral, l’audiència reia i protestava. Diversos testimonis presencials relaten el pandemònium que es va produir un cop es va aixecar el teló. El tumult que va provocar l’estrena és llegendari.

En aquest vídeo podeu veure el muntatge de La consagració de la primavera en la seva presentació a París el 1913:

Avui dia, en el seu centenari, La consagració de la primavera ha aconseguit una popularitat que Stravinsky ni tan sols va poder somiar en aquesta primera nit. És un tribut al compositor que, tot passat un segle en què tots els paràmetres tradicionals de la música: tonalitat, ritme, melodia, sonoritat han estat subvertits o destruïts, aquesta obra conserva tot el seu poder.

I aquí podeu veure una reconstrucció realitzada pel Joffrey Ballet el 1987:

En un any dominat per aniversaris de compositors, La consagració de la primavera, de tot just mitja hora de durada, gaudeix una celebritat similar per dret propi.