10 anys sense el patriarca del son

“Me llegaron las flores a los 93 años”. Això va dir Compay Segundo, poc abans de morir ara fa 10 anys.

Anomenat l’últim trobador, el seu veritable nom era màxim Francisco Repilado Muñoz i la música tradicional cubana va ser la seva passió malgrat les dificultats amb què es va trobar pel camí.

Diuen d’ell que, tot i la fama, mai es va oblidar dels seus orígens humils. Va néixer el 18 de novembre de 1907 a Siboney, a la part oriental de l’illa, prop de Santiago de Cuba, en una família humil amb set germans. Després de la guerra, va haver d’aprendre un ofici per garantir la supervivència de la seva família i es va fer tabaquer.

Però el seu gust per la música romania latent i va aprendre d’oïda a tocar la guitarra i el tres, una mena de guitarra de tres parells de cordes. Prop de casa hi havia una escola i una professora de música que hi impartia classes va descobrir el seu talent.

Va treballar en una tabaquera per pagar el seu primer clarinet, que era el seu instrument favorit, i poc a poc va començar la seva carrera musical. Amb quinze anys va ingressar a la Banda Municipal de Santiago de Cuba com a clarinetista.

El tres cubà, la guitarra, el clarinet i el tambor són només uns pocs dels instruments que va dominar, als quals cal sumar el que sempre li va acompanyar i que de fet, va inventar ell a finals dels anys 20: l’harmònic, un híbrid entre la guitarra i el tres cubà.

Durant la major part de la seva vida no va poder fer de la música el seu mitjà de vida, ja que era una professió incerta. Compay va treballar com barber i, de forma regular, en la indústria tabaquera com torcedor. Ja famós, un dels seus trucs en qualsevol reunió consistia a desmuntar un pur, assenyalar les diferents capes i tornar a reconstruir-lo amb mans sorprenents.

Conegut també com el patriarca del són, van ser nombrosos els grups musicals que va fundar Compay, entre els quals destaca, Quintet Cuban Stars que li va permetre donar concerts per tot Cuba i va fer que la seva música comencés a sonar en les ràdios comercials.

Seguirien el Conjunto Matamoros, en el qual va romandre 12 anys, i Los Compadres que va fundar el 1942 amb Lorenzo Hierrezuelo i d’on ve el seu sobrenom, ja que Hierrezuelo se’l coneixia com Compay (diminutiu oriental de compare) Primo (perquè feia la primera veu), iCompay, que tocava l’harmònic i feia la segona veu, va passar a ser Compay Segundo.

La seva incipient carrera musical es va veure truncada quan el 1959 la revolució castrista va arribar a la illa, llavors Compay va haver de començar a treballar a la fàbrica de tabacs H. Upman on va romandre fins a la jubilació, i la música va quedar relegada a les estones lliures que li deixava aquella factoria d’havans.

Només li va ser possible bolcar una altra vegada enterament a la música després de la seva jubilació, el 1970. Però començar de nou no li va ser fàcil. Durant gairebé vint anys va actuar en cercles reduïts i amb poca o cap transcendència en els mitjans, el son i temes tan populars com Chan Chan ressonaven en els hotels per a turistes.

Uns sons que començarien a expandir-se per l’estranger quan el 1989 va viatjar a Estats Units amb el Quartet Pàtria, convidat pel Festival de Cultures Tradicionals Americanes, al que li seguiria un viatge a Espanya el 1992 per participar en la primera Trobada de Son i el Flamenc a Sevilla.

Però el gir en la seva carrera va arribar de la mà de Buenavista Social Club, un projecte que va crear el guitarrista nord-americà Ry Cooder i que incloïa en un mateix grup musical a grans figures de la música tradicional cubana.

El disc que va gravar aquest conjunt es va endur un premi Grammy en 1997 i el productor i director alemanyWim Wenders va fer un documental que sota el nom del grup va permetre que mig món conegués més de prop un Compay que es caracteritzava pel seu gran sentit de l’humor.

L’home que va aconseguir que els sons tradicionals de l’illa s’escoltessin a mig món, sabia contagiar amb la seva música aquesta alegria de viure que brollava del seu interior.

“Ell sempre deia que li volia demanar una pròrroga a la vida però la mort no es va concedir”, va comentar el músic Reinaldo Creigh. Assegurava que pretenia arribar als 115 anys, igual que la seva àvia, que va sobreviure a les misèries de l’esclavitud. No ho va aconseguir però la seva biografia va situar en dos segles: va viure de 1907 a 2003.