Gabriel García Márquez i Josep Maria Espinàs, 85 anys plens de vida

Pocs minuts després de tocar les campanades de les nou del matí a l’església, unes dones esclataven en una cridòria, apaivagada per l’aiguat que queia sobre Aracacata, angoixades en veure com el primogènit de Gabriel Eligio García i Luisa Santiaga Márquez acabava de néixer embolicat en el cordó umbilical, cosa que les feia patir per la seva vida. Finalment, el plor del nen va eclipsar tots els sorolls. Era el 7 de març de 1927.

85 anys després, aquest nen que aquell mateix matí va ser batejat a corre−cuita com Gabriel García Márquez celebra un aniversari envoltat de l’agraïment de milions de lectors a tot el món. Des de la primera novel·la, La hojarasca, publicada el 1955, fins a l’última i breu novel·la, Memòria de mis putas tristes, de 2004, i fins i tot aquest llibret que va sortir el 2010 amb els seus textos escrits per llegir-los en públic: Yo no vengo a decir un discurso, García Márquez ha aconseguit fer a la gent més feliç i que gaudeixi amb la música de les seves paraules.

Però les celebracions no acabaran amb el seu aniversari, perquè aquest any és ple de commemoracions especials per a García Márquez: també es compleixen 65 anys de la publicació del seu primer conte La tercera resignación al diari El Espectador, 30 anys del lliurament del Premi Nobel, 10 anys d’haver començat la publicació de les seves memòries Vivir para contarla i 45 anys de la publicació de Cien años de soledad, una de les seves obres més reconegudes a tot el món.

Segons Carmen Balcells, la seva gran amiga i agent literària, “Gabo està una mica delicat de salut. I jo de vegades ho atribueixo a que ens fem grans”. Ella serà qui l’hi donarà un dels regals més significatius: les habituals roses grogues que tant li agraden a l’escriptor, que aniran acompanyades de la primera edició de Cien años de soledad que puja al ciberespai en format de llibre electrònic, que estarà a les llibreries virtuals amb la portada de la primera vegada de la seva publicació: un vaixell a la selva colombiana. Una altra fantasia per als de Macondo. Recordem que a Cien años de soledad, la realitat i la fantasia es barregen perfectament. No en va García Márquez és un dels més importants representants del realisme màgic.

Carmen Balcells també ha volgut felicitar a Gabriel García Márquez, llegint el començament del conte Muerte constante más allá del amor, escrit el 1970, i que comença així:

“Al senador Onésimo Sánchez li faltaven sis mesos i onze dies per morir quan va trobar la dona de la seva vida…”.

DIGUES LA TEVA

I si García Márquez és el màxim exponent del realisme màgic, ens trobem que Josep Maria Espinàs és l’escriptor català que més bé sap triar els adjectius d’ençà Josep Pla.

Josep Maria Espinàs és un escriptor dels més prolífics i premiats de la literatura catalana, que compta amb un públic ampli i fidel. Als 85 anys, que celebra avui, ha escrit 84 llibres i més de deu mil articles a la premsa, un cada dia des de 1976. La seva creació literària abasta des de la novel·la, la crònica de viatges, passant per les obres d’interès cívic, els llibres reportatge, els volums de memòries i el gruix ingent dels articles periodístics publicats al diari Avui i a El Periódico.

Però sobretot és un home polifacètic: va ser impulsor de la Nova Cançó i un dels fundadors dels Setze Jutges i ha conduït diversos programes d’entrevistes a la televisió. És cofundador amb Isabel Martí de l’editorial Edicions La Campana, on ha publicat la seva obra completa.

Com a curiositats, podem assenyalar que és autor de la lletra de l’himne del Barça, amb Jaume Picas i música de Manuel Valls Gorina; a part d’haver viatjat a peu per les zones rurals de Catalunya, també ho ha fet per gairebé tot Europa, Israel, Índia, Nepal, Tailàndia, Malàisia, Hong Kong, el Japó i els Estats Units; i les seves obres s’han traduït a l’alemany, anglès, basc, castellà, francès, italià, japonès, neerlandès, portuguès, i el txec.

La Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi (1983) i el Premi Nacional de Cultura (1995), en la modalitat de periodisme escrit.

Malgrat aquesta dilatada trajectòria, no li ha pujat mai l’èxit al cap. Sembla passar per la vida de puntetes, sense criticar ningú, sense ni alçar la veu, ni tan sols ha pensat en fer un llibre de memòries. Pensa que li avorriria. No s’imagina escrivint “vaig néixer tal dia, la meva joventut va ser, vaig viure allò…” Només ha explicat alguns aspectes de la seva vida en petits llibres com El nen de la plaça Ballot, Relacions particulars o El meu ofici. Desconfia de la memòria selectiva de la gent, que sovint guarda records distorsionats i fins i tot inventats, i per això confessa que “he començat a escriure la meva contrabiografia perquè quan comencin a escriure les meves memòries no s’hagin d’inventar res. Ja ho hauré fet jo”.

És un home optimista i no li agrada pensar en el passat ni tampoc en el futur “el passat és passat i a mi m’interessa l’actualitat de la vida… No tinc temps d’aturar-me i pensar què vull fer d’aquí a cinc anys”.

Per arribar-hi als 100 anys posa algunes condicions: “Depèn de la salut, de que alguns es morin al teu costat, perquè tu ets i tu i els que t’envolten. El més important és arribar a dilluns“. La idea de la mort no li obsessiona, només “em fa pena morir-me perquè el que estic fent m’agrada i haver de deixar de fer-ho…”.

Ara, coincidint amb el seu aniversari, ha aparegut el seu nou llibre amb una selecció de les cartes dels lectors que ha rebut al llarg de tants anys. Entre els lectors i jo, publicat per La Campana, ens presenta tot tipus d’arguments en aquestes cartes. Des de les doloroses i pintoresques, i moltes cartes sorprenen pel seu contingut. Espinàs les respon en aquestes pàgines, amb un plantejament gens convencional. L’autor utilitza una llibertat absoluta per comentar i replicar, i partint de cada carta redacta un text inèdit.

DIGUES LA TEVA

Gabriel García Márquez a la Biblioteca

Josep Maria Espinàs a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.