La casa dels cants, Maria Rosa Nogué

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de juny

Aquest curs 2016-17, el tercer de la meva estada al capdavant del Club La Crisàlide, em vaig atrevir a tirar endavant una idea que va llançar a l’aire, com qui no vol la cosa, la Gemma Capdet: “Maria Rosa, ja ho saben aquestes senyores que tens una novel·la per a adults, “La casa dels cants”(Ed. Barcanova, 2010)?” Van demanar-me de llegir-la, així que ho vaig consultar amb la Teresa Forcadell, la directora de la Biblioteca Joan Oliva. Em va dir que sí, de seguida, amb l’únic problema que potser no n’hi hauria prou exemplars. Així que (ara que la meva novel·la està d’oferta, 6€), en vaig comprar 20 i els vaig donar a la Joan Oliva. Vam quedar de fer una sessió extra, fora de programa, però que al final la Teresa Forcadell va insistir perquè formés part del cicle, ja que havia fet la donació.

Vam programar la novel·la per al mes de juny, encara que el curs se sol tancar el mes de maig, i per postres, el dia assenyalat, el 7 de juny, va coincidir amb l’examen de piano del meu fill gran, que fa 5è de Grau Professional. Un altre cop, doncs, canvi de data: 14 de juny. I, tanmateix, van venir gairebé totes les lectores, i les que no van poder es van excusar i fins i tot em van fer un comentari (Evelia Casado, María Jesús Alonso, Maria Teresa Ventosa). Què més es pot demanar?

Doncs bé, molts comentaris. Vam trencar el format tradicional de la roda d’intervencions, per deixar pas a les preguntes lliures, mentre ens anàvem cruspint unes catànies obsequi de la Rosa Raventós (que el curs vinent deixarà el Club, a causa del dolor i de les múltiples activitats que ja fa). Jo també n’havia portat unes altres, o sigui que fou una sessió calòrica…No vaig prendre notes, però recordo tot el que em van dir. Ana Jiménez em va felicitar, va dir que se li havia fet molt amena i l’havia omplert de ganes de visitar el Palau de la Música Catalana.

Mercè Porta va explicar que l’havia començada a llegir abans d’hora, per por de no arribar a temps, i que en una setmana se l’havia cruspida. Moltes lectores van comentar que era llarga però no feixuga, i els vaig agrair l’elogi. La Mercè Porta em va preguntar pel final de la novel·la, si era volgudament que la presència maligna de la Clara es queda vagarejant pel Palau, i li vaig dir que sí. També va endevinar quin era el meu alter ego de cantaire en la novel·la: la Mireia.

La María José Fonollosa va elogiar també les descripcions del Palau de la Música i l’aspecte vivencial del present que enllaça amb el passat, com també Mari Carmen Quintana, Enriqueta Olivar, Rosa Llop i Rosa Raventós.

Anna Maria Montané va parlar de la passió per la música que es desprèn de la novel·la, i de les cites poètiques i culturals que hi són presents.

Marta Gómez també va dir que li havia agradat molt, que li havia fet pensar en el Palau de la Música i veure’l d’una altra manera, així com la Gemma Capdet, que ja l’havia llegida quan va sortir i va ser la causant de tot aquest embolic, en el bon sentit, és clar! No hi ha més gran plaer per a una escriptora que poder parlar del seu llibre amb unes lectores atentes i amigues.

Soledat Marsal també em va dir que l’havia llegida molt de gust, i Dolors Juan en va fer una anàlisi afectuosa, aguda i encertada, com sempre.

I l’autora, què hi diu? Emocionada, no vaig parar de xerrar en tota la sessió, a l’inrevés del que és habitual, i els vaig acabar fent un resum de les meves novel·les: la novel·la breu que va guanyar el premi del Diari de Vilanova l’any 2000, “Els Sonets a Anaïs”, la juvenil de la qual ara he fet una segona part: “La noia del descapotable” (2009) i ara “La noia del creuer” (2017). També els vaig parlar de la novel·la negra que va guanyar el premi Bellvei d’enguany, “No arriba la mort”, que sortirà al febrer del 2018 (Ed. Gregal).

I de la que estic acabant…La MariCarmen Quintana em va preguntar si tenia algun tema que em cridés la inspiració. De tema, en tinc un, li vaig dir, més aviat un propòsit: recuperar el temps passat, aconseguir que el que he viscut, el que hem viscut, trobi una fixació en la literatura. I de motiu d’inspiració, un: la ciutat de Venècia. “Què t’inspira, la decadència?”, em va dir la MariCarmen. Ostres, dit així, sona estrany, oi? Però potser sí, ben mirat, potser la plenitud on es comença a albirar una nota de davallada, l’heroi que comença el seu declivi, l’amor que no és un cor vermell travessat per una fletxa, sinó que té les seves marques de veritat i de saviesa, m’inspiren més que no pas el creixement eufòric.

Bon estiu, Teresa, Esther, Fanny, bibliotecàries que ens ajudeu i acompanyeu. Bon estiu, lectores, i a veure si l’any vinent arrepleguem també algun lector!

L’AUTORA
Maria Rosa Nogué

Sóc de la collita del 65. Sempre m’ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Als 18 anys vaig començar a impartir Cursos de Català per a Adults, i el 1991 en vaig ser coordinadora al Centre de Normalització Lingüística, tot just creat. L’any 1992 vaig treure el títol de Professora de Piano. El 1993 vaig guanyar les oposicions de Professora de Llengua i Literatura Catalanes. Havia aconseguit ser professora. Però, i l’escriptora?

L’any 1991 l’Ajuntament vilanoví va publicar el meu primer conte, El Regal, amb il·lustracions de Glòria Fort. L’any 1999 vaig escriure la narració de la cantata El Follet Valent (Catalunya Cultura), composta per Núria Juanet, sobre idea original i cançons de Clara Ripoll. L’any 2000 vaig guanyar el Certamen de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, i des del 2001 hi col·laboro amb una columna d’Opinió, “Les hores i els dies”.

L’any 2006 vaig entrar de professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig Narrativa. El 2009 sortí publicada la meva novel·la juvenil La noia del descapotable (Ed.62, Estrella Polar), ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants (Ed. Barcanova), al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 vaig escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra (El Cep i la Nansa Edicions). Des del curs 2014-15 m’encarrego del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva. El 2017 sortirà publicada la meva segona novel·la juvenil, La noia del creuer (Ed. Voliana), i la novel·la guanyadora del I Premi Bellvei Negre, No arriba la mort (Ed. Gregal).

L’OBRA
La casa dels cants

La casa dels cants és una bella faula moderna. De fet, sempre partim d’uns referents. La casa dels cants parteix tant de la imaginació creativa de l’autora (desplegada en les pàgines del seu llibre com els bells mosaics modernistes del Palau) com de la seva experiència com a cantaire a l’Orfeó Català durant una pila d’anys. Això li va permetre viure la música des de dins –és a dir: fent música–, i conèixer d’una manera privilegiada el Palau de la Música, la casa dels cants, com va anomenar-lo Joan Maragall. Com a abonada als concerts setmanals de l’orquestra del Palau durant més de 20 anys, poc m’ha costat imaginar la presència de la fada de la història (en dos temps històrics que queden entrellaçats per aquesta mena de musa) que s’explica a La casa dels cants. Com a oïdora de música en aquest indret, tinc interioritzades la fesomia intemporal de les muses, la llum canviant dels vitralls, el tacte llisquent de les roses de ceràmica, la corprenedora bellesa de claraboia solar al mig de la sala de concerts. Així doncs, m’he situat ben bé com a casa, com molts de vosaltres podreu fer quan llegiu la novel·la, i reconèixer en les pàgines de La casa dels cants les històries que es disparen amb el soroll de les fustes en caminar, o la sensació d’escalada etèria vers mons desconeguts quan pujava les escales cap al pis de dalt. Gràcies a l’habilitat narradora de Maria Rosa Nogué, he pogut conviure d’una forma sensible amb les aparicions de la fada-fantasma encapsada intemporalment en el Palau de la Música, i que tants maldecaps proporciona als familiars que la pateixen. Ja se sap que les ànimes en pena són ànimes en pena fins que no s’alliberen de la presó on han quedat atrapades, sovint a causa d’una mort traumàtica, com és el cas. I ja no dic res més. Qui vulgui saber la història i deixarse atrapar per l’enjòlit, que llegeixi el llibre.
(Article de Teresa Costa-Gramunt, publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)