Dues versions d’una mateixa història
Un cineasta arriba a una ciutat desconeguda on l’han convidat a presentar una de les seves pel·lícules, disposa d’unes quantes hores mortes i aprofita per visitar algun monument històric. En un vell temple, es fixa en una pintora Kim Min-ji que descansa mentre beu un suc, entaula una conversa intranscendent amb ella i la convida a prendre un cafè. Ahora sí, antes no explica dues versions d’una mateixa història que després van revelant un torrent de crucials matisos, on un somriure a faltar o una copa de més poden trastocar el destí dels personatges. El seu director Hong Sang-soo manté incòlume el seu estil, forjat en el rigor del pla llarg i fix, en la lentitud i la immediatesa, tot i comptar amb una dilatada trajectòria com a director i guionista de cinema només ha estrenat dues pel·lícules a Espanya. Mentre que el principal reclam comercial de la primera En otro país era Isabelle Huppert, en aquesta darrera no li ha calgut tirar cap reclam en els actors per tenir unes crítiques excel·lents.
La particularitat de Ahora sí, antes no és que és dual. En la primera trobada el personatge del director es comporta com un estúpid amb la noia i la cosa acaba molt malament. No obstant això en el segon acte de la cinta, tornem a veure els títols de crèdit, és com si la pel·lícula comencés una altra vegada amb els mateixos personatges, el mateix inici, i sembla ser que la mateixa història …però de seguida ens adonem que no es així. En aquesta segona part es veuen canvis molt lleus però de vital importància, mentre que el personatge femení es manté en la mateixa posició durant les dues seqüències de la pel·lícula, limitant-se a reaccionar davant les paraules d’Ham, s’observa una variació subtil en el seu comportament. Mentre transcorre la trama i va arribant a la seu desenllaç, aquest segon relat, tan increïblement semblant al primer, acabarà tenint un final completament diferent al primer i que donarà sentit a la globalitat de l’obra cinematogràfica.
Right now, wrong then es construeix principalment a partir del diàleg, i avança gràcies allò imperceptible que transmeten les paraules. Però les aquestes poden convertir-se en soroll que altera la interacció humana, que condiciona la percepció, on la seva presència i absència ha estat crucial per aconseguir els objectius pretesos; són un mitjà d’expressió, però en elles no es troben la totalitat del que expressa el missatge que es vol transmetre. Per això el llenguatge humà s’ha d’acompanyar del llenguatge no verbal. I per això a vegades les paraules molesten.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
