L’ imprescindible és viure
El punt de partida del documental My Stuff és la idea de que els diners no donen la felicitat, i per tant tenir moltes coses materials, tampoc. La prova més evident és Petri que amb tot el seu patrimoni deuria ser, inconfusiblement, una de les persones més felices del món. És per aquest motiu, en la cerca del seu veritable benestar, decideix experimentar amb ell mateix despullant-se de totes les seves pertinences, guardant-les en un traster al qual es concedeix anar a buscar cada dia a màxim un article que li sigui indispensable per seguir gaudint de la seva nova vida, però podrà ser feliç? Aquest és el gran interrogant d’una aventura què només acaba de començar.
El primer dia, en ple hivern, és normal que esculli un abric. El segon, unes sabates. El tercer decidirà segons l’experiència viscuda el dia anterior. Quan decideix que necessita un matalàs, al matí següent sí que pot afirmar que és completament feliç. Poc a poc, s’adonarà juntament amb l’espectador, que poc s’aprecien les coses més simples quan les tenim i com es troben a faltar quan són veritablement necessàries. La experiència conduirà al protagonista a trobar moltes persones que abans no podia o volia veure, però ara s’han convertit en més que necessàries. El tema és que Petri, i tot nosaltres, hem de saber prioritzar allò important de la vida, ni més ni menys que les relacions humanes.
My Stuff. Lo imprescindible para vivir és un experiment d’un episodi de crisi social i personal que, amb un llenguatge fílmic proper a la comèdia però amb el rigor del documental, es planteja el valor de tot allò que podem acumular en un habitatge i que no obstant això estant mancats de diners no li sabem apreciar el seu valor. Petri Lukkainen es posa al capdavant del seu propi documental per reflexionar sobre el que veritablement necessita una persona per subsistir, però sobretot per donar-se compte que el valor de les nostres possessions materials no són els que determinen la nostra felicitat ni tampoc ens són imprescindibles. La seva proposta va més enllà d’una filmació ja que en ella es respira una bona dosi de compromís social. Per això el seu documental qüestiona a l’espectador sobre el valor del material enfront de la felicitat inherent als valors humans.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
