Si em moro no és la fi del món

Que no, que no me muero es desenvolupa a través de petits capítols, on cadascun d’ells sempre comença per una lletra diferent de l’abecedari i que guarda relació amb el que en ell s’explica. La seva autora, l’escriptora i periodista Maria Hernández, va teixint la història i ens va implicant en ella, fent que el lector ràpidament s’involucri amb el personatge de Lupe i els seus problemes mèdics i laborals, aconseguint caracteritzar perfectament a tot un seguit de personatges secundaris en tan sols unes poques vinyetes i línies de diàleg. L’il·lustrador Javi Castro demostra, en el transcurs de les vinyetes, de nou les seves virtuts per al dibuix, les seves extraordinàries dots com a narrador, l’elegància i claredat del seu missatge a través de l’expressivitat que és capaç de conferir als rostres dels seus personatges. Anteriorment ja va deixar una mostra de les seves habilitats artístiques en els còmics com La última aventura i Sandía para cenar.

Aquesta novel·la gràfica presenta a Lupe quan te trenta vuit anys. Ella disposa de mascota, te parella, però també problemes de feina, clients que no paguen convertint-se en morosos, però sobretot està lluitant contra un càncer de mama. Però s’enfronta en aquesta desagradable situació amb força i per damunt de tot un sentit de l’humor que l’acompanya durant la seva rutina diària. Tot això vindrà acompanyat aviat de un sentit de positivisme i motivació que aquells als que envolten pretenen que els faci partícips.

Es tracta d’un còmic on és succeeixen un seguit de contes, escrits de forma magnífica, que funcionen com vàlvula d’escapament per a una protagonista que assisteix perplexa davant la incomoditat i les impertinències de la gent que l’envolta.

María Hernández Martí realitza un llibre ple d’ironia, de crítica i de temors, però sobretot, un llibre que no està ple de frases que volen arreglar el món, ni de beuratges estranys d’aquests que transformen les cèl·lules dolentes del cos en papallones de purpurina. Per la seva banda, Javi de Castro fa una excel·lent il·lustració gràcies a pocs colors però que es fan intensos immediatament, amb uns dibuixos aparentment senzills però molt visuals que fan que la història arribi ràpidament a la part més sentimental del lector, però fent-ho de la millor forma possible i en el moment precís, quan apareix el somriure i l’optimisme.