Ennio Morricone
Són comptats els compositors que han tingut èxit al llarg de la història en sortir de l’ombra de la gran pantalla i les poderoses imatges creades i alhora associades amb les corresponents creacions cinematogràfiques, però un dels millors en aconseguir-ho ha estat Ennio Morricone.
S’ha convertit i és durant molt temps una llegenda en la seva pròpia vida i serà eternament recordat per la seva obra, i no només al seu país natal, Itàlia, en què pràcticament tots els nens saben el seu nom, sinó a tot el conjunt del món.
El motiu principal és el seu singular estil i la seva capacitat inigualable per capturar l’essència d’un moment cinematogràfic amb només un grapat de notes i per permetre que els assistents al cinema puguin sentir tot allò que les imatges i el diàleg poden transmetre de forma transversal. La seva poesia li ha permès escriure innumerables melodies memorables que estaven destinades originalment per al cinema, però aconseguint uns temes i uns motius amb una força tan intensa que aconsegueix arribar molt més enllà de la seva pròpia essència original travessant la pròpia gran pantalla. De fet, és sovint aquests temes que ajuden a mantenir viva la memòria d’un títol particular, i que han provacat que les pel·lícules mediocres i fins i tot enganyoses gaudeixin d’una reputació pòstuma que d’una altra manera se’ls ha negat.
Morricone no és només un creador de bandes sonores sinó un poeta musical. Es va criar en la paraula de música lleugera, mentre que al mateix temps a l’estudi de la composició clàssica té a la seva disposició un arsenal cultural que va molt més enllà dels confins del cinema comercial, sens dubte, una de les principals raons per les que la seva carrera ha estat a Europa en lloc que Hollywood. Al costat de grans pel·lícules internacionals com Els intocables o La Missió també apareixen altres com Hi havia una vegada a Amèrica, que demostra de que forma el compositor italià ha treballat regularment en produccions que cauen sota la rúbrica de pel·lícules de gènere o que estan compromeses socialment. Però res es podrà segurament comparar amb els meravellosos moments de la banda sonora que va immortalitzar els duels i les fugides en els spaghetti westernde Sergio Leone.
No és exagerat dir que Ennio Morricone és el Pablo Picasso de la música en el cinema, un artista de l’experimentació per al que la sincronicitat de la diacronia s’ha convertit en una qüestió de principi. L’estil barroc es combina amb un baix elèctric modern, el llenguatge pop dels anys seixanta i setanta s’enfronta amb el món melòdic d’una orquestra simfònica romàntica. Algunes de les creacions de Morricone es consideren àmpliament relacionades amb símbols que s’acoblen amb un sentiment d’experimentació per part d’un compositor d’avantguarda que li agrada combinar instruments convencionals amb el no convencionals, a partir de la guitarra elèctrica distorsionada, o passant senzillament per l’estrèpit de closques de coco, per tal d’aconseguir fer veure als pistolers de l’oest salvatge que no tenen temps per perdre si volen sobreviure al seu destí.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
