La vida és un tango?

Ramón Boldú és un dels pioners a Espanya del relat autobiogràfic quan aquest gènere del còmic tan recurrent avui dia no estava de moda i a La vida es un tango y te piso bailando ha decidit parlar de la guerra civil, la vida al geriàtric o la mort, però tractant els temes d’una forma desinhibida i traient tota la transcendència que es necessita per passar una bona estona llegint un còmic. Boldú, un cop al mes, va a geriàtric a visitar el seu pare i acostumen a passar el temps jugant a escacs, mentre aquest li explica històries de la guerra civil espanyola per aconseguir material per a la seva propera història gràfica. Boldú segueix fent el que millor sap fer com és divagar, narrar sense contenció ni estructura retalls de la seva vida, sense prendre mai seriosament. El to de broma constant estableix immediatament una relació molt especial amb el lector ja que ell mai desapareix del tot com a narrador, gairebé sembla que ens estigui explicant en una trobada informal tot el que li ha passat, o fins i tot la seva memòria familiar. L’autor parla amb el seu pare amb el que escriu aquest diàleg, superposat a la pròpia narració.

És un llibre extraordinàriament divertit fins i tot encara que els seus temes i els seus personatges són un pare despòtic i una mare humiliada durant anys i les circumstàncies que van condicionar les seves vides, els bombardejos feixistes sobre la població civil durant la Guerra, una lleva forçosa dels Republicans, les fosses comunes, un nen trastornat per una realitat incomprensible, la fugida de la zona de conflicte, els retens en què la sort de les persones era determinada gairebé per atzar, els crims contra els més desafavorits i vulnerables, un capellà abusador, unes nenes tancades sense veure la llum del sol en un palau gestionat per monges, les presons franquistes, un dibuixant víctimes de represàlies, o un ancià exhibicionista, són elements amb els quals ja val la pena llegir la novetat que sortirà a partir de dissabte a la biblioteca.