Flexelf

El diumenge 20 de desembre, a les 17.30 h, Àngels Margarit. Companya Mudances presenta al Teatre Principal el seu espectacle de dansa per a tots els públics Flexelf.

Flexelf

La nova creació d’Àngels Margarit i la companyia Mudances, Flexelf, és una proposta per a tots els públics. Neix de la paraula i la paraula “Flexelf”, capicua, és el moviment d’un punt que es converteix en línia, s’enrosca, es reflecteix i es repeteix. Flexelf ens parla de l’escriptura del cos en l’espai, cal·ligrafia efímera de llengües exòtiques i geometries juganeres.

Tot el que hi ha a Flexelf es mou, es doblega o s’arruga; cada forma es transforma i ens invita a viatjar, a descobrir que no tot és el que sembla o a inventar què sembla allò que veiem.

La paraula és flexible i reversible, que estirem per desplegar històries prisades i arrugades, sorpreses i secrets, en un temps elàstic i subjectiu. A Flexelf, el cos i el moviment són essencials, però en diàleg amb materials diversos que s’integren indivisiblement en tota la creació: vestidors escultura, objectes que ballen, personatges tèxtils i domèstics, joguines, músiques, sons, imatges que ens enganyen, llum…

Àngels Margarit

Des de fa 22 anys es dedica a la dansa en les diferents vessants de ballarina, pedagoga i coreògrafa, desenvolupant un personalíssim estil de creació, fonamentat en la recerca de llenguatge i poètica pròpies i en la seva fascinació per l’espai, element essencial del seu treball, que ha desenvolupat en diferents àmbits i formats que inclouen projectes per a l’espai escènic, per a espais urbans, improvisacions, videodansa, instal·lacions i recerca en els nous mitjans.

Després de 6 anys amb el grup Heura, un dels pioners de dansa contemporània d’Espanya, el 1985 crea la Companyia MUDANCES, amb la qual ha realitzat els espectacles Mudances (1985), Kolbebasar (1988), la sèrie Solo per a habitació d’hotel (1989-2000), Atzavara (1991), Corol·la (1992), Grevenhofkai (1992) Suite d’estiu (1993), Saó (1995) -duet en col·laboració amb Maria Muñoz-, Arbre de Te (1996), Tèrbola (1998), L’edat de la Paciència (1999), L’edat de la Paciència/00 (2000), Peces mentideres (2000), El somriure (2001) i Origami (2002). Aquests espectacles han estat coproduïts i presentats en festivals i teatres d’Europa, Canadà, Estats Units, Sudamèrica, Austràlia i Japó. Durant aquests anys la companyia ha desenvolupat un personalíssim estil de creació que li ha comportat un reconeixement nacional i internacional.

Ha rebut, entre d’altres, el Gran Premi del Concurs Coreogràfic de Bagnolet per Kolbebasar (1988), Premi Nacional d’interpretació i dansa per Atzavara (1991), Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques per Corol·la (1993), Premi Nacional de Dansa de Catalunya per Mudances el 1986 i el 1999 per Térbola.

Com a pedagoga ha impartit cursos i tallers a Espanya, França, Alemanya, Finlàndia, Canadà, Colòmbia i Veneçuela.