Estimades Zambrano, Mercè Foradada

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 de maig

La darrera sessió del Club, el curs d’enguany, ens fa una especial il·lusió perquè ens visita l’autora, Mercè Foradada. Ben coneguda de la casa, el nostre blog de la Joan Oliva, “Fora del prestatge”, juga amb el títol de la seva primera novel·la, “En el prestatge”. És conductora de clubs a la Biblioteca Armand Cardona i a Les Jardineres de Gràcia; fou regidora de Cultura i manté una presència activa en el món editorial, amb 11 llibres publicats, entre novel·les i reculls de contes. “Estimades Zambrano” és una de les seves novel·les més especials, perquè la ficció hi té un paper ben reduït, i tampoc no hi ha cap intromissió de l’autora, si no és en el seu apropament a la filòsofa María Zambrano. Comencem! Avui decidim de canviar el format habitual de roda de comentaris per una sèrie de preguntes a l’autora, ja que la tenim aquí. Ella ens regala un verb: “zambranejar”.

MªJosep Fonollosa li pregunta si els fragments en cursiva que apareixen en el text són escrits per María Zambrano, o bé inventats. La Mercè Foradada ens diu que són textuals, però traduïts del castellà. On no hi ha cursiva, tot és inventat.

MªJosep li comenta que hi ha algunes frases molt encertades. Mercè ens explica que fou a partir d’aquí, d’aquestes frases, que a ella també se li desvetllà la curiositat per aprofundir i conèixer l’obra sencera de María Zambrano, que parla de filosofia, però també de política, d’intuïció, de somnis, i elabora la teoria de la “raó poètica”, segons la qual per interpretar la realitat no n’hi ha prou amb la raó, falta alguna cosa més. La Mercè Foradada va fer seva la frase de Montserrat Roig, quan diu que si no entén una cosa, l’escriu. Ella va decidir, doncs, de fer una novel·la sobre María Zambrano. Va trobar molt material bibliogràfic sobre la seva obra, i molt poc sobre la seva vida. Aleshores va decidir que li calia un torsimany, un personatge que li fes d’intèrpret, de traductora de les idees filosòfiques de María Zambrano per al públic no especialitzat. Aleshores va pensar en la germana, Araceli Zambrano, amb la qual va conviure en l’exili, des del seu retorn de Cuba, a París, Roma i al seu refugi suís del Jura, vora Ginebra, en la granja anomenada “La Pièce”. Araceli patia transtorns psicològics des de l’afusellament del seu company, Manuel Muñoz, alt càrrec republicà, deportat de la presó de La Santé a París fins a l’Espanya de Franco. Una de les seves dèries era envoltar-se de gats: van arribar a tenir-ne 30 o 40, cosa que motivà la seva marxa de Roma.

Mercè Porta li explica a la nostra autora que la seva novel·la li ha permès saber més d’ella; suscita la curiositat a l’entorn de la filòsofa, i ella en va voler llegir “Claros del bosque”, i té ganes de llegir “Delirio y destino”. Maria Josep Fonollosa comenta que és una novel·la àgil, pel seu caràcter epistolar. A Dolors Juan li agrada que comenci amb el diari de l’Araceli, i després es completi amb les cartes de la María. En aquestes dues parts, veu que l’autora ens transmet l’amor que es tenen dues germanes. En la 1ª, tracta de l’exili; en la 2ª, ens parla de la seva preocupació per la germana gran, transida d’enyor i de dolor, fins arribar a la vellesa i al deliri. A la Dolors li recorda la seva relació amb la seva germana. Dolors creu que la Mercè Foradada ens ha fet un gran regal literari, on s’exhorta a la valentia, la fortalesa, la voluntat i l’esforç. La Mercè ens recomana un monogràfic de María Zambrano a la revista Ànthropos. Joaquim Vergés també recorda uns articles d’El País, on es comentava que María Zambrano era la “gran desconeguda”, si bé fou deixeble d’Ortega y Gasset, el seu “Don José”.

Mercè Foradada ens llegeix un fragment escollit, una cita de Diotima, la sacerdotessa del Diàleg sobre l’amor, de Plató: “Vaig tenir un somni…Una serp avançava cap a mi…Ànima petita, feble, blanquinosa, que tremola…”. El temor d’enverinar-se es conjura amb la pietat. Aquest sentit de bondat, de pietat, suscita l’empatia. Mercè Foradada ens explica que la seva última novel·la, “Perles cultivades”, s’interroga també sobre la bondat.

Concloem amb un bon nombre més de preguntes i de comentaris, i acabem amb el tradicional pica-pica que compartim amb la Mercè Foradada, la Soledat Marsal, l’Enriqueta Olivar, la Maria Josep Fonollosa, la Teresa Rodríguez, la Dolors Juan, en Quim Vergés, la Mercè Porta, la Paquita Puig, la Pepi Mota i jo mateixa.

I quedem per al 8 de juny, a Sant Pere de Ribes, on farem la Trobada Comarcal de Clubs amb l’autora Jenn Díaz, de qui vam llegir “Mare i filla”.

L’AUTOR
Mercè Foradada

(Barcelona, 1947) és escriptora i professora de català. Autora de llibres de text i materials d’aprenentatge del català, activitat a la que ha dedicat bona part de la seva vida, ha publicat també llibres de ficció, com ara En el prestatge (Premi Don-na 2001), el recull de narracions Velles, amb v de vida (2002), la novel·la Centaures (2005), un dels contes del recull Mira’m, contes de vides especials (2009), Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació (2010), , Bruixes(Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó 2011) i La casa verda (2013). El 2014 va publicar la col·lecció de relats Com una reina i el 2016 va publicar la seva novel·la Estimades Zambrano. La seva darrera novel·la és Perles cultivades (Ed. Saldonar, 2018).

El 14 de juny de 2013 va visitar l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú com a autora convidada de la Trobada amb els Clubs de Lectura Alt Penedès- Garraf. És conductora de clubs de lectura, entre els quals el de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell. Ha guanyat els premis Don-na (En el prestatge, 2001) i Sebastià Juan Arbó de Sant Carles de la Ràpita (Bruixes, 2011).

L’OBRA
Estimades Zambrano

Estimades Zambrano, de Mercè Foradada, una novel·la epistolar, és fruit d’un enamorament. Més encara, al meu parer de lectora de María Zambrano (1904-1991): és fruit d’una fulguració. Deia Zambrano que la filosofia és pregunta i la resposta és poesia. Aquesta és l’arrel de la filosofia zambraniana: la Raó Poètica, com finalment va acabar quallant com a concepte en la seva obra, tot i que la idea ja es va mostrar ben lluminosa des del principi dels seus treballs, amb l’escriptura del llibre Hacia un saber sobre el alma, publicat el 1934. Aquest text va allunyar María Zambrano del seu mestre, José Ortega y Gasset, que no va rebre gaire bé el salt intel·lectual de la deixebla avançada: Encara no hem arribat aquí i vosté fa un salt, es planta més enllà, li va dir. I ella, segons conta en els seus escrits autobiogràfics, va sentir que don José havia mort… simbòlicament, és clar. Va sentir que s’havia quedat òrfena de mestre, tot i que sempre se sentiria deixebla seva.

María Zambrano, la claror de la seva filosofia expressada en forma tan literària –d’aquí ve que a vegades se la titlli d’hermètica– és inspiradora. María Zambrano, el poder de la seva paraula –la paraula alliberada del llenguatge, com deia ella mateixa, tot referint-se a la seva expressió tan plena d’imatges– atrau com la llum. Per aquest motiu no és casualitat que la novel·lista que hi ha en Mercè Foradada hagi volgut acabar el seu relat amb una imatge de la llum. Així és com situa la veu de la filòsofa en l’últim tram de la seva vida, en el tros de camí que l’acosta a la llum definitiva: La llum, el centre de la flama, Ara, vaig cap a ella. Ara és Araceli, la germana estimada de María, que l’ha precedit en el camí cap a la llum última. La vida, doncs, entre dues llums. Entre la llum de l’aurora –María Zambrano va escriure moltes pàgines sobre aquest estadi auroral de la llum com a figura del coneixement, com a símbol de la consciència en el seu despertar– i entre la llum última, l’espiritual, la de l’esplendor de l’ànima en fondre’s en la llum divina.

Una mística, es dirà, d’aquesta filosofia zambraniana. I així és tal com jo l’entenc. I és per aquest motiu, em sembla, per entendre aquesta Raó Poètica, o aquesta paraula poètica que tan sovint s’acosta a la mística (a més de reflexionar sobre el llegat dels filòsofs, Zambrano també va reflexionar, per exemple, sobre Joan de la Creu), que Mercè Foradada ha escrit Estimades Zambrano.

I per escriure el seu text, Foradada ha necessitat dues veus en diàleg (això és també la filosofia: diàleg, segons Plató o el nostre Eugeni d’Ors): la d’Araceli Zambrano, nascuda el 1911, en el temps d’escriure un Diari secret a María, i que aquesta no llegirà fins després de la mort de la germana l’any 1972, i els escrits-resposta que María adreça a Araceli en el que és el seu últim tram de la vida, quan la filòsofa finalment ha retornat a Espanya després de més de quaranta anys d’exili, repartits entre Amèrica i Europa. Escrits dictats, cal dir-ho, ja que la filòsofa, molt envellida i amb xacres, té ja poques forces i gairebé no hi veu. El llibre de Mercè Foradada, Estimades Zambrano, té dues parts, doncs, que són com un mirall l’una de l’altra. Foradada, que ha llegit Zambrano amb profunditat i que s’ha documentat a fons, recrea lliurement la correspondència (de fet, l’inventa) entre les dues germanes, una fraternitat que va més enllà de la sang per convertir-se en una fraternitat també intel·lectual. Araceli, el seu personatge, fa de contrapunt al personatge filosòfic de María. I així es va descabdellant, i entrellaçant, la vida i l’obra de la filòsofa amb la vida i obra de la germana.

Teresa Costa-Gramunt, article publicat a “Núvol”

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.