Els diàlegs. Temari.

En aquesta tercera ocasió farem un esborrany dels tipus de diàlegs. La matèria primera del teatre i el cinema és el diàleg, ja que els personatges han d’explicar-se a ells mateixos. Però en els contes, novel·les i poesia els personatges es recolzen en el narrador.

En un diàleg, el narrador pot introduir pensaments o reflexions dels personatges, la seva pròpia opinió sobre els fets o el que està succeint a la vegada en un altre lloc que hi té relació, per exemple.

Estil directe

Quan els personatges s’expressen directament l’un a l’altre.

Per exemple:

-Àngela, dóna’m l’ampolla d’aigua de la nevera, si et plau.

-Antoni, agafa-te-la tu, que sempre estàs igual.

-Dona, què et costa? Si la tens al costat.

-Em costa el mateix que a tu, que sembla que tinguis minyona – llavors se’l va mirar de dalt a baix, amb tota la intenció, i va allargar les paraules- o que et pesi el cul.

Estil indirecte

Quan s’explica la conversa.

Per exemple:

-Doncs els havies d’haver vist. Ell que li diu que li doni l’ampolla i ella li contesta que se l’agafi ell. I com que ell insisteix dient-li que a ella no li costa res, l’Àngela li deixa anar que sembla que ell tingui minyona o que li pesi el cul. Imagina’t com es va posar l’Antoni.

Recomanacions:

Desterrar per a sempre el verb “dir” i similars. S’ha d’establir clarament qui parla utilitzant els noms a la conversa –de manera natural- o caracteritzant la parla dels personatges. En cas contrari, utilitzar expressions completes o, si més no, sinòmins: contestar, respondre…