Dins la ment del culpable

A punt de cometre un crimLa ciutat em colpeig. Després de tants dies envoltada de silenci i naturalesa, el contrast es fa gairebé insuportable. Barcelona. Són les vuit del matí i m’he quedat atrapada a les rondes. Miri a on miri, només veig asfalt i ciment, i més ciment i més asfalt, i conductors enfadats perquè fan tard a la feina, i nens plorant perquè volien quedar-se a casa a jugar amb les joguines dels reis, i un cel gris que amenaça tempesta, o que es tenyeix de contaminació, o totes dues coses alhora.

Tan aviat com els clàxons m’ho permeten, m’escapoleixo cap a l’entramat de carrers en forma de rajola de xocolata de la ciutat comtal. Els senyals lluminosos em diuen que el trànsit a Aragó és dens, i el de Meridiana, i el de la Diagonal… I els semàfors em vermell em recorden que, més que dens, és immòbil.

Carrer de la Marina. Giro a l’esquerra sense dubtar-ho ni un segon. El temple de la Sagrada Família s’alça imponent al meu davant. Entro en el primer pàrquing amb el senyal de lliure i emergeixo a la superfície amb forces renovades. El temple està gairebé complet. L’últim cop que el vaig veure era amb prou feines una façana llençada al vent: ara, en canvi, és fàcil imaginar quin serà l’aspecte de l’edific una vegada una vegada estigui complert. Racons com aquest són els que em reconcilien amb la capital.

DisparNo em costa gens de trobar el despatx de la detectiva privada que busco, en un edifici de totxana rogent davant per davant de la futura façana de la Glòria del temple. Truco el timbre de l’intèrfon i la porta se m’obre sense fer preguntes. Quan arribo al replà a on se suposa que hi ha el despatx, però, descobreixo que m’espera una dona d’uns setanta anys, de cara arrugada, cabells blancs i poc més d’un metre i mig d’alçada, que m’esguarda amb ulls calculadors.

– Bon dia, jo… – la Jeanne m’ha tornat a engalipar, com pot ser aquesta dona una detectiva privada? –. Crec que m’he equivocat. Perdoni – m’excuso tornant a obrir la porta de l’ascensor.

– Per què, per què creus que t’has equivocat?

– Jo… M’havien dit… – rellegeixo la targeta que em va donar la Jeanne per confirmar l’adreça –. Em pensava que aquí hi havia una detectiva privada, però ja veig que m’han volgut fer una broma.

La dona es posa a riure i tanca la porta de l’ascensor.

Detectiva privada– «Crec», «Em pensava»,… – la dona nega amb el cap –. No anem bé, no, no, no anem bé. Fets. Els fets són el què compten. No pensis, no creguis. Veure, has de veure. Ho entens? – la meva mirada deu dir sense embuts que no entenc res de res, perquè la dona torna a fer que no amb el cap –. La Jeanne no t’ha enganyat: jo sóc l’Ona, Mari Ona. Potser no sóc tan jove com solia, però t’asseguro que encara tinc el cap molt clar. I ja veig que necessites molt, però molt, la meva ajuda.

– Com ho sap que la Jeanne m’ha donat la seva adreça?

La dona esclafeix a riure, com si hagués dit el disbarat més gran del segle, alhora que m’agafa de la mà perquè la segueixi a dins del despatx.

– M’ha enviat un missatge a través del facebook, m’ha dit que m’enviava una tòtila que busca l’Andreu Lletraferit… Suposo que ets tu.

– Sí… – responc sense saber què respondre, embadalida com estic per les prestatgeries que cobreixen les parets del despatx, farcides fins a l’últim mil·límetre de novel·les de detectius –. No! – exclamo de sobte en entendre el què m’ha dit –. No sóc una tòtila!

Negra criminalLa dona torna a esclafir a riure.

– T’agraden els meus llibres? – em pregunta obrint la vitrina que ens queda més a prop, acariciant amb amor els exemplars del primer prestatge –. Les novel·les de gènere negre són la meva, la meva, passió. És extraordinari el geni d’aquest tipus d’escriptors. Primer pensen com es va cometre el crim, després treballen cap enrere per amagar la veritat sota centenars i centenars i centenars de capes de pistes falses. Saben la resolució del misteri des de la primera línia, però no la poden dir al lector fins a l’última frase de la novel·la, i al mig hi ha un munt de pàgines per omplir en què han de guardar silenci… Has vist mai un exercici d’autocontrol més, més, més impressionant? La detectiva agafa un llibre de tapes grogues de la vitrina i l’abraça com si es tractés d’una criatura de pit.

– Aquest tipus de novel·les va aparèixer a principis, a principis, del segle XX a Estats Units, ho sabies? Hi ha qui diu que es diu novel·la negra, negra, perquè els primers relats del gènere es van publicar a la revista Black Mask d’Estats Units o a la Série Noire de França, però qualsevol lector sap que no hi ha millor paraula que «negra» per definir l’ambient que descriuen – la Mari Ona obre el llibre i deixa que les pàgines ballin davant dels seus ulls –. És un ambient asfixiant, denigrant, violent, injust, corrupte, perillós,… És la germana perillosa de la novel·la policíaca: es parla de la resolució d’un crim, sí, sí, però sempre des de la vessant més tenebrosa i més crua de la societat, des del cor mateix de les debilitats humanes, potser per això ens enganxa, perquè ens parla d’aquella part de nosaltres mateixos que intentem reprimir sota capes i capes i capes d’urbanitat i cultura.

La dona para de passar les pàgines i comença a llegir en veu alta.

– «Al cap de mitja hora, la porta situada darrera la taula de la senyoreta Fromsett s’obrí i en van sortir dos homes, reculant, i rient. Un altre els obria la porta i reia amb ells. Es van donar la mà cordialment, i els dos primers van travessar la sala de recepció i van sortir. L’altre, immediatament, deixà de somriure. Hauríeu dit que no ho havia fet mai.» – la dona aparta el llibre i m’esguarda fixament –. És el meu preferit: La dama de llac de Raymond Chandler, un dels pares del gènere. I l’edició és de la col·lecció de «La Cua de Palla», un clàssic pels amants del gènere de casa nostra: portades grogues i negres, lletra petita, pàgines esgrogueïdes,… Un clàssic, un clàssic – la Mari Ona deixa el llibre al prestatge i torna a tancar la vitrina –. I què, et ve de gust un conyac? – em pregunta sense esperar resposta, obrint el moble bar.

Mentre la miro omplir dos gots, i mentre em pregunto a quina classe de persona se li pot acudir de prendre conyac a quarts de nou del matí, em retorna a la ment una de les frases que ha dit la detectiva fa pocs minuts: els autors de gènere negre treballen enrere. Us proposo un repte. Aquesta quinzena no haureu d’escriure cap text. Busqueu la notícia d’un crim en un diari, feu-ne un resum i penseu tres estratègies diferents que podria haver utilitzat el criminal per aconseguir el seu objectiu.
Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller Virtual d’Escriptura Creativa.

Morello