Òscar 2015: Boyhood
Títol original: Boyhood
Any de producció: 2014
Gènere: Drama. Cinema independent USA.
Director: Richard Linklater
Guió: Richard Linklater
Intèrprets: Ellar Coltrane (Mason), Ethan Hawke (pare), Patricia Arquette (mare), Lorelei Linklater (Samantha), Jordan Howard, Nick Krause (Charlie), Tamara Jolaine (Tammy), Zoe Graham (Sheena), Evie Thompson (Jill), Steven Prince (Ted), Bonnie Cross, Libby Villari (àvia), Marco Perella (Bill Welbrock), Shane Graham (Stanley), Ryan Power (Paul)
Des de maig de 2002 fins a octubre de 2013, Boyhood va ser rodada intermitentment en un període de 12 anys, situant la seva filmació a la ciutat de Houston, Texas.
La pel·lícula de Richard Linklater explica la història de Mason, que comença la pel·lícula als sis anys, i que, tant dins com fora de pantalla, va creixent fins complir els divuit anys, moment en què entra a la universitat, i va entenent la relació amb els pares divorciats, la vida, l’adolescència i tot el que hi ha al seu voltant.
El pas del temps, aquest punt comú inexorable, és el centre de la pel·lícula Boyhood, un dels projectes cinematogràfics més interessants que s’han vist darrerament. Aquesta cinta es va filmar a través de poc més de 11 anys amb els mateixos actors, el que l’apropa al gènere documental. Fins i tot, el protagonista Ellar Coltrane tot just va actuar en altres projectes durant l’esmentat període de temps.
El film és una de les millors narracions, literàries o cinematogràfiques, sobre el creixement un nen, fins a esdevenir jove adult. Ni tan sols la coneguda i estimada comèdia Dazed and Confused del mateix director Richard Linklater, que fa dues dècades va treballar la temàtica dels joves i la seva forma de ser cobreix un període d’anys tan ampli i medul·lar en la vida dels seus personatges, ni donen un panorama tan vast de la importància d’aquestes transformacions sense haver de recórrer a situacions impactants o grans escenes dramàtiques.
Precisament el que diferencia Boyhood , és la presentació d’aquests temes amb detalls tan subtils que semblen gairebé imperceptibles. Els detalls quotidians advenen centralitat i permeten que cobrin més impressió les petites escenes i, sobretot, els gestos, especialment la mirada, de l’infant-adolescent-jove-adult.
Boyhood impressiona per les raons esmentades i, sense cap dubte, per la intensitat de poder veure tot el que ens mostra en menys de tres hores.
La inestabilitat i la incertesa són característiques de l’existència humana, en major o menor mesura, segons es manifesten durant el transcurs de la pel·lícula. Les mudances tant físiques com mentals són la constant: literalment els personatges canvien de llar constantment.
Tenint com a escenari a Texas, Estats Units, acompanyem als protagonistes en una mena de road movie per diferents pobles i ciutats d’aquest estat, mentre fem també un recorregut per les transformacions socials, econòmiques i polítiques de la societat nord-americana al començament del segle XXI. Aquests canvis es reflecteixen a la banda sonora o “soundtrack” i en la tecnologia electrònica dels videojocs, els ordinadors i els telèfons.
A través dels 165 minuts que dura el film, Linklater ens porta per un recorregut centrat en Mason, personatge que veiem créixer i metamorfosar davant dels nostres ulls, tant externa com internament. Tot i que evidentment han d’haver salts temporals, els salts d’edat i les transicions no són abruptes, sinó que flueixen harmònicament en l’edició. Els canvis més radicals s’observen en cada etapa d’edat de Mason, entre els 6 i els 18 anys, i de la seva germana gran Samantha.
No obstant això, també es veuen i palpen transformacions importants en la seva mare, Patricia Arquette, i el seu pare, Ethan Hawke, en el decurs de la pel·lícula. A part de les esmentades variacions, en aquest ambient de consistent inestabilitat, la mare és el pilar d’estabilitat a què s’agafen els altres personatges; però fins i tot ella sent, en carn i ment pròpia, el pas del temps i les modificacions inevitables.
De l’adéu, dels comiats, del deixar anar, tant a les coses, com als llocs, com a les persones, com el que un va ser: d’això també tracta el film. En això reflexionen Mason i Nicole al final, quan diuen que l’ara, de moment, és l’únic que existeix.
És de destacar la connexió emocional amb l’espectador que aconsegueix l’esplèndid treball de tot el repartiment, des del ja esmentat Coltrane fins a la pròpia filla de Linklater, el seu actor fetitxe Ethan Hawke o una Patricia Arquette que és la que millor mostra el terratrèmol de sentiments que va patint el seu personatge al llarg dels anys. Impecables.
No en va, Hawke és un actor fetitxe per a Richard Linklater. Tot va començar amb una pel·lícula indie sense massa pretensions, però amb un gran guió Abans de l’alba en la qual dos estranys (ell i Julie Delpy) es trobaven en un tren. I va culminar l’any passat amb Abans del vespre, la tercera part d’aquella història. Les pel·lícules van ser filmades cada nou anys i van passar a la història per ser la trilogia més insospitada del cinema.
Per la seva banda, Patricia Arquette pertany a tota una saga artística. Als 19 anys va cridar l’atenció pel seu treball en Pesadilla en Elm Street 3, una de les millors seqüeles de la saga de Freddy Krueger. Li va costar algun temps anar obrint-se camí, i finalment es va convertir en una gran estrella el 1993, amb Amor a quemarropa, on interpretava a Alabama, una prostituta que es fuga amb el seu client, i una maleta amb cocaïna. A les ordres de John Boorman Més enllà de Rangun, on era una doctora que viatja amb la seva germana a Birmània, en ple inici de les manifestacions contra la dictadura militar. Després d’intervenir en diversos títols, com Stigmata, Hi-Lo Country, Goodbye Lover, o Al límit, va obtenir un enorme èxit a la petita pantalla amb la sèrie Medium.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.