Futuros difuntos. Cia. La Zaranda

La Cia. La Zaranda oferirà el dissabte 13 de març en l’escenari del Teatre Principal el muntatge Futuros difuntos, una co-producció del Teatro La Zaranda i el Théâtre Sorano de Toulouse.
Aquesta obra, amb text d’Eusebio Calonge i direcció i espai escènic de Paco de La Zaranda, trasllada l’espectador a un manicomi deixat de la mà de Déu, on els dements juguen a ser els amos de les seves vides.

En els escenaris des del 1978, La Zaranda ha vingut realitzant una intensa tasca d’indagació en les formes teatrals, amb la intenció de poder crear l’expressió de la seva pròpia identitat i s’ha convertit en una companyia de culte i amb gran projecció internacional. Ofereix en cada representació una poètica teatral que-lluny de fórmules estereotipades i efímeres-s’ha consolidat en el seu desmarcatge de les estratègies mercantils de l’espectacle.

La seva trajectòria té com a constants teatrals el compromís existencial i la fidelitat a les seves arrels tradicionals. Entre els seus recursos dramàtics destaca l’ús simbòlic dels objectes la depuració de textos i l’expressionisme visual.

Futuros difuntos és una història de bojos en un manicomi, que introduirà l’espectador en un univers metafòric sobre la bogeria i la mort. Concebuda com a metàfora d’un món on moltes coses romanen com en el principi dels temps, indaga en l’existència humana a través de tres malalts psiquiàtrics interpretats per Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Enrique Bustos que, després de la mort de la persona que regia les seves vides, no tarden a usurpar el lloc que va tenir el difunt per aparentar normalitat davant del món. Es disputen ferotgement el comandament, creen bàndols per ocupar el poder vacant, el rebost, l’aparatós altaveu que presideix l’alçada i que és el seu únic contacte amb el món exterior.

Hi ha qui augurant catàstrofes apocalíptiques desenterra trossos del mort per venerar com a relíquies, qui llegeix proclames incendiàries, per instaurar la seva pròpia tirania. Tots esperen la fi imminent, tots es donen per morts.

En el seu aïllament, els reclosos juguen a ser els amos de les seves vides, de ser els propis metges de la seva bogeria. Fantasmagoria de reis, herois, savis, profetes … ignorant que fora dels murs del psiquiàtric el món està en guerra.

Els personatges que passen per aquest manicomi tenen molt a veure amb els grans bojos de la nostra història. Estèticament, aquesta obra està molt determinada pel Greco, Velázquez i Goya.