Pàtria, Fernando Aramburu

Pàtria, Fernando Aramburu

En la primera sessió de l’any, la lectura de Pàtria suscita un apassionat comentari d’aquesta tertúlia de bons lectors i lectores que ens reunim a La Crisàlide.

Comença la Isabel Relea, que ja l’havia llegit, i que ha centrat la segona lectura en la dificultat del canvi de rols que s’estableix entre les dues famílies confrontades, a la mort d’en Txato.

Per a l’Anna Maria Montané, la novel·la parla sobre la culpabilitat, sempre centrant-nos en un espai i un temps determinats: aquest poble del País Basc, els anys 80, quan l’ETA colpejava de valent.

La Rosalia Gil destaca la técnica narrativa, feta a partir de salts en el temps, i també de salts en les escenes que dibuixen les respectives famílies. A cada família, a més, hi ha algun membre que no acaba d’encaixar del tot en l’estereotip: Arantxa no vol anar a la manifestació abertzale, i surt amb en Guillermo, que no és basc, mentre que Nerea, la filla del Txato, sí que hi va; Miren es fa partidària d’ETA per donar suport al seu fill Joxe Mari.

Pàtria, el llibre

Coberta de la novel·la Pàtria
Coberta de la novel·la Pàtria

La Rosario Ramos l’entén com un document, però l’han colpit tantes desgràcies, no l’ha poguda acabar.

A en Josep Maria Olivar, li hauria agradat que es parlés més dels inicis de l’ETA, com van atemptar contra aquell sinistre policía torturador, en Melitón Manzanas, o com es va viure l’assassinat d’en Carrero Blanco, a les acaballes del franquisme. Destaca que és una novel·la amb molts personatges, i molt llarga; s’hauria pogut sintetitzar més, però agafa embranzida en la secció final. Destaca la personalitat i versemblança dels diferents personatges, però la reflexió final la veu poc inspirada.

A en Jordi Aparicio, que ja l’havia llegida, aquesta novel·la no li va agradar en el seu moment ni tampoc li ha agradat ara, especialment per la seva visió parcial on mostra ETA purament com una banda d’assassins, sense entrar en la problemàtica d’Euskadi sorgida de la repressió del franquisme, i abans i tot. Elogia, però, l’estil dinàmic i eficaç.

Per a la Núria Gil, és una història on es barregen víctimes i botxins, ja que fins i tot el fill empresonat, Joxe Mari, acaba reconeixent que els feien una mena de rentat de cervell.

En Cèsar Verdejo remarca la qualitat literària en aquesta novel·la propera al periodisme: frases curtes, capítols curts, el joc amb el temps que va endavant i enrere.

Fernando Aramburu, l’autor

L’escriptor Fernando Aramburu. Font: www.lavozdegalicia.es
L’escriptor Fernando Aramburu. Font: www.lavozdegalicia.es

A la Cristina Coloma, li ha agradat aquesta història on es mostra com l’ETA captava els seus membres: des de la instrucció, com vivien amagats, i després els tocava actuar com soldats, sense importar a qui haguessin de matar. També destaca la relació final de la Bittori i l’Arantxa, que des dels seus plantejaments familiars oposats després s’acaben retratant i ajudant.

A en Josep Cañiz li ha agradat molt, l’ha trobat un llibre fàcil de llegir, on es qüestiona la relació del País Basc amb Espanya. Li ha impactat especialment que sigui el rector, Don Serapio, qui impulsa les famílies a rebel·lar-se contra l’opressió espanyola. 

Per a la Pepi Mota, que n’ha fet una segona lectura, és un llibre ple de matisos, on es mostren dos pobles amb idees diferents. Destaca el fet de poder veure’n la intimitat, com actuen els uns i els altres, i de veure com un atemptat així no només ha acabat amb la vida del Txato i ha destrossat la vídua, sinó també els fills, la Nerea i en Xabier, que no aconsegueixen trobar l’estabilitat emocional.

Finalment, acabem amb un animat debat sobre les diferents visions de la novel·la, les experiències que cadascú hem tingut envers l’època dels atemptats de l’ETA, els possibles paral·lelismes amb Catalunya en l’època de la repressió, etc.

La Isabel ens conta la seva experiència a Bilbao, en un congrés universitari, en trobar-se amb una societat realment més tancada que la nostra, fins i tot en l’aspecte lingüístic.

I ens acomiadem fins a la propera sessió, on comentarem Llum antiga, de John Banville.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Funny Girl