Bicentenari de Verdi

El 10 d’octubre es compleixen 200 anys del naixement d’un dels més coneguts i prolixos compositors operístics, l’italià Giuseppe Verdi.

Va néixer el 10 d’octubre de 1813 a Roncole, a prop de Parma. Fill de Carlos Verdi i Luisa Uttini, una parella mol humil que regentava una petita posada que tenia annexa una botiga de queviures, des de nen, Verdi va ser posseïdor d’una gran vocació i talent musical. Alhora que les primeres lletres, va aprendre música, amb el capellà del poble el reverend Pietro a l’orgue de l’església. Verdi assimilava amb tal rapidesa els ensenyaments del pare Baistrocchi, que ben aviat el substituiria, cada vegada més sovint, com a organista, dedicació que a l’església alternava amb la d’escolà.

Molt aviat Antonio Barezzi, un ric comerciant del Busseto, un poble proper, que era també l’ànima de la cultura musical ciutadana ja que era el president de la Societat Filharmònica local, es va fer càrrec de Giuseppe i el va fer estudiar a l’Escola de Música de Busseto.

L’any 1824 va traslladar-se a Milà, on volia entrar en el Conservatori. Però a Milà l’esperava la primera desil·lusió artística de la seva vida: no poder entrar pel conducte regular al Conservatori per haver superat ja l’edat fixada pel reglament.

Verdi va haver de sotmetre’s a un examen i acreditar posseir les qualitats excepcionals que podien constituir l’excepció de la norma, i va ser rebutjat, ja que no tenia encara una tècnica acurada.

Li van aconsellar estudiar amb algun professor. I així, va començar els estudis pagats per Barezzi amb Ferdinando Provesi, organista i mestre de capella de la catedral. Més endavant va obtenir una beca per poder continuar estudiant a Milà. Actualment aquell Conservatori que el va rebutjar porta el seu nom donant fe de la seva vàlua posterior.

Després d’estudiar amb Vincenzo Lavigna, qui li va donar a conèixer la música italiana del passat i l’alemanya de l’època, va tornar a Busseto, on va ser nomenat mestre de música el 1836, el mateix any en què va contreure matrimoni amb la filla del seu protector, Margherita Barezzi.

Novament a Milà, el 1839 va presentar la seva primera òpera, Oberto, conte di San Bonifacio. L’èxit “no grandiós, però bo“, segons va escriure ell mateix, li va procurar un contracte amb el prestigiós Teatre de la Scala.

No obstant això, el fracàs del seu següent treball, Un giorno di regno, i sobretot la mort de la seva esposa i els seus dos fills, el van sumir en una profunda depressió en què va arribar a plantejar-se abandonar la carrera musical.

No ho va fer: la lectura del llibret de Nabucco li va tornar l’entusiasme per la composició. Es diu que quan feia els assajos tota la gent que treballava per dins del teatre deixava la feina per escoltar embadalits aquella música impulsiva i trencadora. Verdi emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a a·lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada per francesos, austríacs i espanyols: una Itàlia oprimida i dividida. El públic es va sentir identificat amb el conflicte recreat en el drama.

La partitura, estrenada a la Scala el 1842, va rebre una acollida triomfal. El públic veié en el cèlebre passatge coral Va pensiero, tan melodiós i tan carregat d’ansietat i nostàlgia per la pàtria perduda, un autèntic manifest nacionalista. Tot el teatre es va posar dempeus i, passats uns interminables minuts d’aplaudiments, es va concedir el bis. Verdi esdevingué així la primera figura del Rissorgimento i alhora un símbol polític, que va aglutinar el sentiment patriòtic dels italians.

Va ser un dels més fervents casos de total identificació entre públic i òpera que es recorden en la història de l’òpera. Al món de la lírica irrompia una música que sintonitzava completament amb l’estat d’ànim d’un públic cada vegada més intolerant amb la dominació austríaca. Quan la gent escrivia a les parets VIVA VERDI, en realitat volien dir Viva Emanuele Re D’Itàlia. Garibaldi , l’unificador del país, va dir anys més tard: una part de la unificació d’Itàlia l’han fet els poetes. I potser Verdi també.

Les posteriors òperes I lombardi alla prima Crociata i Ernani van participar de les mateixes característiques. Són aquests anys els que el compositor va qualificar com els de galeres, en els quals, pels seus compromisos amb els empresaris teatrals, es va veure obligat a escriure sense pausa una òpera rere una altra.

En moltes de les representacions de les seves òperes es produïen veritables motins patriòtics que requerien la intervenció de l’Exèrcit. Els voluntaris italians cantaven alguns números de les seves òperes quan anaven a lluitar contra els austríacs.

Aquesta situació va començar a canviar a partir de l’estrena, el 1851, de Rigolettoi, dos anys més tard, d’Il Trovatore i La Traviata, les seves primeres obres mestres, que van suposar la seva consagració i es troben entre les més populars de tots els temps.

La Traviata, obra basada en un llibret inspirat en la novel·la d’Alexandre Dumas fill, La Dama de les Camèlies, s’havia estrenat el 6 de març de 1853, al Teatro la Fenice de Venècia. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 25 d’octubre de 1855.

A partir d’aquest moment va compondre només allò que desitjava. La seva producció va decréixer quant a nombre d’obres, però va augmentar proporcionalment en qualitat. I mentre les seves primeres composicions participaven de ple de l’òpera romàntica italiana segons el model portat a la seva màxima expressió per Donizetti, les escrites en aquest període es van caracteritzar per la recerca de la versemblança dramàtica per sobre de les convencions musicals.

Entre les òperes que va escriure en els següents anys es troben Les vespres sicilianes (1855), Simone Bocanegra (1857) Un ballo in maschera (1859), La força del destí (1862) i Don Carlo (1867).

El 1871, el virrei d’Egipte va encarregar-li l’òpera Aida per celebrar la inauguració del Canal de Suez. És natural que Verdi triés un argument egipci, el tràgic amor entre un heroi d’aquesta nació i una esclava etíop que viu a la cort del faraó. Tot i que la partitura va arribar tard per a la inauguració del canal, la seva estrena al Caire i davant un públic internacional va constituir un triomf àmpliament visible i ha esdevingut una de les més populars de Verdi.

Tres anys més tard va compondre el Rèquiem (1874) en commemoració de la mort del novel·lista italià Alessandro Manzoni, una glòria literària del Risorgimento a Itàlia. L’obra va gaudir d’una gran popularitat encara vigent avui dia.

Pràcticament retirat, als 70 anys va sorprendre al món amb una nova obra, el magistral Otello (1887), amb un llibret que el compositor i llibretista italià Arrigo Boito havia adaptat hàbilment de la tragèdia de William Shakespeare. L’homenatge que va rebre en el famós Teatre de la Scala, a Milà, a la nit de l’estrena, va ser emocionant. Era en veritat, el cantor del seu poble.

Sis anys després, Verdi tornava a sorprendre altra vegada al seu poble amb una òpera còmica. Ell, que tantes escenes tràgiques i sagnants va compondre al llarg de la seva vida: Falstaff, una òpera encantadora, plena de gràcia, de bon humor, de melodies lleugeres.

Va passar els seus darrers anys entre Santa Àgata i Milà. El 16 de desembre de 1899 va instituir l’Opera Pia-Casa de Repòs per a músics pels compositors que es trobessin en condicions precàries.

La gent l’adorava no només com a músic, sinó pel seu significat en la lluita per la reunificació d’Itàlia. Això el va comportar un respecte gairebé sacre per part del poble italià, fins al punt que quan el compositor agonitzava a Milà la gent escampava palla al voltant dels carrers on vivia amb ànim de minorar el soroll del trànsit.

Verdi va tancar els seus ulls en l’any 1901. L’enorme multitud que acompanya les seves restes cap a la Casa de repòs per a músics va entonar espontàniament aquella melodia creada sis decennis enrere, el cant dels esclaus hebreus, de Nabucco: “Vola, pensament sobre ales daurades …”