Carmen Amaya
Esta gitanilla lleva dentro de sí la revolución del baile flamenco, porque es la síntesis de dos grandes estilos fusionados genialmente: el de la bailaora antigua, de la cintura a la cabeza, con un braceo imponderable y la magnética brillo de sus ojos, y el estilo trepidante del bailaor en sus variaciones de pies, prodigiosas. Vicente Escudero
A finals d’aquest any farà un segle que va néixer la Capitana, concretament un 2 de novembre de 1913 al barri barceloní de Somorrostro. Al sis anys va començar a ballar flamenc amb el seu pare el Chino i ben aviat es va fer famosa a les Rambles i el Paral·lel amb el la vitalitat, el seu nervi, la seva energia i una gràcia que la feia única, que la convertien en el focus de totes les mirades en aquells anys de dura infantesa.
Un empresari del món de l’espectacle, Josep Sampere, va veure el filó que suposaria tenir en nòmina una artista d’aquell potencial i la va fer debutar al Teatre Español de Barcelona. Tot i que la seva curta edat, no arribava als catorze anys, l’impedia formalitzar un contracte laboral, Sempere se les va empescar per esquivar la policia i mantenir en programació aquella nena prodigi.
Quan va esclatar el començament de la Guerra Civil, Carmen i els seus es trobaven al Teatre Zorrilla de Valladolid, treballant en la companyia de Carcellé. Per llavors les coses els rodaven bé econòmicament i va decidir marxar a treballar a Argentina i posteriorment a la dècada dels anys quaranta va treballar a Estats Units fins a l’any 1945. Al continent americà Carmen Amaya va conèixer a molta gent de la més influent del seu temps i les personalitats més destacades del cinema, la música i la cultura van anar a veure-la ballar.
Carmen Amaya va decidir tornar a Espanya a l’any 1947 sent ja una figura mundial indiscutible. Els llargs anys americans li havien servit no només per assentar fermament el seu art, sinó també perquè la seva llegenda creixés imparable fins arribar a altres àmbits. En el món del cinema va fer una extensa filmografia, però el rodatge de la seva pel·lícula més coneguda, Los Tarantos, a la primavera de 1963, va ser especialment dur. Havia de ballar descalça, amb un fred insuportable però va acabar el rodatge encara que mai arribaria a veure el muntatge final.
El seu ball desconcertava de vegades als entesos, doncs rarament s’atenia a l’ortodòxia establerta, i no obstant això el seu art va ser acceptat sense buscar massa explicacions, com s’accepta un fenomen de la naturalesa, cosa que està sobre el bé i el mal, un miracle. Aquest any 2013 és el de Carmen Amaya en homenatge a aquesta gran figura del flamenc.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
