El príncep de Maquiavel, un llibre que mereix ser llegit

Maquiavel davant la Florència dels Mèdici

align="center">

Nicolau Maquiavel va escriure el seu famós tractat de doctrina política, De Principatibus, com resa el seu títol original en llatí clàssic, més conegut al nostre país com El Príncep, l’any 1513, és a dir, ara fa 500 anys.

Voltants de San Casciano Val di PesaSe sap que Maquiavel, nascut a Florència el 1469 i considerat juntament amb Leonardo da Vinci el prototip d’home renaixentista, va escriure El Príncep, quan tenia 44 anys, mentre es trobava exiliat a Sant’Andrea en Percussina, a la localitat florentina de Sant Casciano Val de Pesa, acusat d’haver conspirat contra els Mèdici, on s’hi va retirar després de ser empresonat i condemnat a pagar una forta suma de diners per haver participat en la conjura contra els Medici liderada per Pier Paolo Boscoli. I justament a Lorenzo II de Mèdici, duc d’Urbino, el va dedicar, en resposta a aquesta acusació. També li va dedicar el darrer capítol, XXVI, escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per a exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia.

El primer esment a El Príncep es troba en una carta escrita per Maquiavel des Sant’Andrea en Percussina al seu amic Francesco Vettori, ambaixador de la República de Florència davant la cort pontifícia del Papa Lleó X, en què li explica detalls sobre seva vida a l’exili. Maquiavel, en una carta datada el 10 de desembre de 1513, li comenta el dura que és la vida al camp, li parla dels seus dels seus estudis i li revela que ha escrit “un opuscle” titulat ‘De Principatibus’.

El Príncep. Edició de 1550Poca cosa més se’n sap. De fet el manuscrit original de l’obra, redactat en llatí vulgar, és un misteri: mai s’ha trobat. I tot i que es van fer centenars de còpies manuscrites del mateix. La primera edició impresa no es va realitzar fins a 1532, quan Maquiavel feia cinc anys que era mort.

El llibre, que exposa els mètodes per mantenir i conservar el poder, va revolucionar el pensament polític a Europa fins al punt de donar peu a un nom maquiavelisme i a un adjectiu maquiavèl·lic d’ús comú, ha estat considerat com el punt de partida de la ciència política moderna atès que Maquiavel, fonamentant-se en el nou esperit renaixentista, del qual es considera un eximi representant, trenca amb la dependència de la política a la moral, a la religió o a la idealització. Representa una fita en el desenvolupament d’una concepció realista de la política.

Maquiavel
descobreix un home nou, influenciable per l’àmbit social i les seves circumstàncies, però disposat a lluitar per desenvolupar i exercir la seva individualitat per sobre d’un món que intenta considerar només com un objecte útil o inútil segons el cas.

Cèsar Borgia i Ferran el CatòlicS’ha dit que una important font d’inspiració de Maquiavel per aquesta obra va ser la figura de Cèsar Borja i, potser, també la de Ferran el Catòlic, ja que les seves figures virtuoses de creadors de nous Estats i el seu hàbil comportament polític conformaven una aproximació al seu príncep ideal.

La veritat és que la magnitud d’aquesta obra i el pes que ha tingut en la història de les idees polítiques, al punt d’haver-se constituït en la pedra fonamental de la teoria política i el text precursor del modern màrqueting polític, és un fet incontrastable. Segurament són excepcionals els casos de pensadors o líders polítics amb aspiracions de poder dels últims segles de la història política universal que no hagin conservat a El Príncep com a llibre de capçalera, ja que pot considerar-se’l com l’obra fundadora de la ciència política.

L’obra està dividida en quatre parts principals:

La Florència renaixentista de Maquiavel Capítols I-XI: Com s’adquireixen i com es conserven els principats, sobretot l’interessen els principats nous. En el capítol IX fa referència als principats eclesiàstics i mostra el seu menyspreu per la política temporal de l’Església.

Capítols XII-XIV: Sobre el problema de la seguretat i les armes, les considera imprescindibles i que el príncep estigui al front de l’exèrcit.

Capítols XV-XXIII
: Comportament del príncep respecte a súbdits i amics. Fa una política realista conscient que les aparences són sovint més efectives que la sinceritat, que en ocasions la moral haurà de deixar-se de banda, a favor dels interessos colectius i que el governant ha de procurar sobretot no ser odiat pel seu poble.

Capítols XXIV-XXVI: Estudia la situació contemporània de la Itàlia de la seva època per procurar-ne la regeneració.

Voltaire amb el seu Anti-MachiavelEl Príncep ha tingut entusiastes apologistes com Carlos V, Catalina de Medici, Lluís XIV, Gentile, Alfieri, Gobineau i Nietzsche, així com també detractors de la talla de Voltaire, Frederic II de Prússia i Tolstoi. Fins i tot Napoleó Bonaparte es va deixar temptar per participar de la discussió, arribant a comentar l’obra, ocasió en la qual, si bé va manifestar algunes discrepàncies amb l’escrit per Maquiavel, aquestes semblen més aviat diferències de criteri sobre temes puntuals, però mai una expressa crítica al text, sobre el qual va arribar a dir: “És l’únic llibre que val la pena llegir”. Tan poderosos han estat els sentiments al voltant de l’obra, que fins i tot va arribar a ser part de les lectures prohibides per l’església, per haver estat considerada una obra impia i maleïda.

Encara que El fi justifica els mitjans, no és una frase textual de Maquiavel, tot i que sempre li ha estat atribuïda, representa la seva postura, potser més difosa universalment. Placa de Machiavel a Sant’Andrea en PercussinaÉs justament l’element moral d’aquesta obra el que probablement hagi concitat més controvèrsia i incomprensió, ja que se l’ha interpretat com exponent d’una astúcia perversa, convocant, des del moment mateix de la seva edició fins als nostres dies, les posicions més oposades.

Però, malgrat el que pogués semblar en contra, gràcies a alguns passatges de l’obra, i del que poguessin dir els seus detractors, la fi de Maquiavel és el benestar dels individus. El florentí no vol una tirania que subjugui al poble sinó un Estat fort, però regint una societat que visqui sota l’imperi de la llei i la idea del bé comú. Res de semblant a les raons per les quals els polítics de l’actualitat busquen desesperadament l’accés al poder tot i que, això sí, potser inspirats parcialment en El Príncep, solen desconèixer qualsevol norma ètica i moral per procurar, i també per conservar-lo.

Va dir Maquiavel: “He ensenyat als Prínceps a ser tirans, però he ensenyat als pobles a destruir”.

El Príncep a la BibliotecaEl Príncep a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

sofeita