Oscar 2013: Silver Linings Playbook
Títol original: Silver Linings PlayBook
Any de producció: 2012
Gènere: Comèdia dramàtica, romanç
Director: David O. Russell
Guió: David O. Russell, basat en la novel·la de Matthew Quick.
Intèrprets: Bradley Cooper (Pat Solitano), Jennifer Lawrence (Tiffany Maxwell), Robert De Niro (Pat Solitano Sr.), Jacki Weaver (Dolores Solitano), Chris Tucker (Danny), Julia Stiles (Veronica), Shea Whigham (Jake Solitano), John Ortiz (Ronnie).
- 8 Nominacions:
La filmografia d’un director tan poc prolífic com David O. Russell, té gairebé sempre a la naturalesa humana com a protagonista. Són històries que aprofundeixen en les reaccions i inquietuds del complex ésser humà, amb cert humor i ironia. No és d’estranyar que hagi optat per adaptar aquesta novel·la de Matthew Quick.
El protagonista és Pat Solitano, un home amb un problema de trastorn bipolar que torna a casa dels seus pares després de passar vuit mesos en un hospital psiquiàtric de Baltimore. on el van portar els seus brots d’agressivitat després agafar la seva dona Nikki amb un altre home. Mentre parla amb el seu terapeuta per mandat judicial, Pat explica per què va haver de ser hospitalitzat: un dia va arribar a casa del treball d’hora i es va trobar amb Nikki tenint relacions sexuals amb un altre en la seva dutxa. Furiós, va pegar a l’home quasi fins a la mort. Tot i això, Pat no creu que necessiti medicaments per controlar la seva condició.
En un sopar amb el seu amic Ronnie, coneix la seva cunyada, Tiffany, una preciosa vídua recent que també acaba de perdre la feina. strong>Pat i Tiffany desenvolupen una estranya amistat a través de les neurosi comuns, i a més ell veu l’oportunitat de comunicar-se amb Nikki. Convenç a Tiffany per fer-li arribar una carta que ha escrit, i ella es compromet a fer-ho només si és la seva parella en un campionat de ball en què vol participar. Ell està d’acord, i els dos comencen un règim de pràctica rigorosa en les setmanes següents. Pat creu que el campionat serà una bona manera de demostrar que ha canviat i que s’ha convertit en un home millor.
El lado bueno de las cosas presenta un escenari molt realista, ja que no és estrany conèixer algú bipolar. La parella protagonista, Pat i Tiffany són dues persones molt especials que entenen pel que està passant l’altre, i que van convertint gairebé sense adonar-se en tot un suport per a l’altre. La malaltia que pateixen tots dos els converteix en bombes de rellotgeria, disposades a esclatar en qualsevol moment, tot i la medicació.
Són dos papers molt complexos, i han aconseguit treure tot el talent dels seus actors. Jennifer Lawrence, espectacular, torna a deixar clar que no seria estrany que estiguéssim davant la nova Meryl Streep, capaç d’interpretar de forma magistral qualsevol paper. I Bradley Cooper, fantàstic, sorprèn, donant un toc agredolç al seu personatge, mantenint aquesta vis còmica que hem vist abans, però donant-li un rerefons més fosc. La diferència d’edat dels actors es supleix amb la maduresa d’ella, i la tendresa que infon ell.
Però la pel·lícula mostra a un gran ventall de personatges secundaris suposadament assenyats, que són claus per a la moralitat que es pot extreure de El lado bueno de las cosas. Perquè tots ells semblen estar igual o més bojos que Pat i Tiffany, començant pels pares del protagonista. Robert De Niro i Jacki Weaver interpreten als progenitors de Pat. Un pare protector, maniàtic, que exigeix gairebé continuamant al seu fill estar més amb ell, i que intenta fer-se ric amb les apostes en el futbol americà. Un personatge que gairebé pateix en silenci, però que sobretot vol al seu fill i tots sabem que faria qualsevol cosa per ell. Una mare sobreprotectora que, encara que sembla absent, és conscient de tot el que l’envolta. Si no sabéssim que Pat està malalt, ens decantaríem per dir que són ells els que estan realment bojos, igual que el millor amic i la seva dona, o fins i tot el psiquiatre. Tots plegats traspassen la pantalla amb la sensació de formar una família entranyable, palpable i pintoresca per sobre dels seus tibantors.
Si alguna cosa ens vol deixar clara la pel·lícula, és que tots patim una mica de bogeria, i això és el que ens fa especials. És el que fa als personatges de David O. Russell un elenc entendridor i dinàmic. Al final resulta que només cal trobar un altre boig que sigui capaç d’aguantar nostre desequilibri. Sense adonar-nos hem arribat a la faceta romàntica de la història. Però titllar a El lado bueno de las cosas com una comèdia és bastant erroni. No deixem de trobar-nos amb una malaltia molt complicada, unes vides molt inestables i una lluita constant per ser capaços d’avançar. És com la vida mateixa, ni tot són rialles, ni tampoc llàgrimes. I en el món real sobren les raons per tornar-se bojos.
El lado bueno de las cosas advoca, com indica el mateix títol, per tractar d’enfocar les circumstàncies de la millor manera possible, encara que de vegades calgui fer-ho de manera una mica, diguem, forçosa. És un enorme legat pel positivisme, per l’amor i per l’deixar enrere el passat quan aquest no ha estat precisament el motor de les coses.
Uns personatges increïblement treballats, amb certs punts d’humor molt ben dosificats, i una sòbria i efectiva realització ens deixen un missatge és clar i totalment esperançador, el passat, passat està, cal mirar endavant, sense perdre la vista del que pot ser el nostre nou futur, un missatge que, en temps que corren, ens ve molt bé a tots. Però, per sobre de tot, ens recorda que, si no estiguéssim tots bojos, viure en aquest món perdria el sentit.
David O. Russell a la Biblioteca
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
