La mujer que sabía leer

D’entre les novetats que podeu trobar aquesta setmana a la Joan Oliva, en destaquem el fascinant debut cinematogràfic de la realitzadora francesa Marine Francen. Aquesta exajudant del realitzador Michael Haneke, signa amb La mujer que sabía leer el seu primer llargmetratge amb què va ser guardonada amb el Premio Nuev@s Realizador@s del Festival de Sant Sebastià 2017

D’entrada, La mujer que sabía leer comparteix a grosso modo trama amb La seducción (2017) de Sofia Coppola i, anant una mica més enrere, amb El seductor (1971) de Don Siegel. Tot i la coincidència de tots tres títols en la recreació d’un univers femení tancat que es disputa la presència d’un sol home, l’origen de La mujer que sabía leer va molt més enllà d’aquests altres dos films.

La inspiració per a La mujer que sabía leer es troba en un petit relat escrit l’any 1919 per Violette Ailhaud. L’homme semence, que és com es diu el text, no va ser publicat fins al 2006 ja que Ailhaud (1835-1925) va deixar unes instruccions ben definides pel que fa a la seva obra. El manuscrit va romandre tancat en un caixa que només podria ser oberta per una descendent seva, d’entre 15 a 30 anys, i mai abans de 1952 (moment en què es complien cent anys de la història que narrava). La dona que va rebre “l’herència” va conservar-la en secret i no va gosar publicar-la fins ja encetat el segle XXI.

La història ens situa en un petit poble de l’Alta Provença francesa l’any 1852. Només uns mesos abans, Napoleó III havia donat un cop d’estat que va donar pas a una crua repressió posterior. Molts homes van ser executats o incorporats a l’exèrcit de l’emperador i, per tant, molts pobles van quedar sense població masculina. Aquesta és la situació en què es troba el poblet de les protagonistes, que després de mesos i mesos fent-se càrrec de les feines del camp i del bestiar comparteixen les seves necessitats emocionals, sexuals i, com no, també el seu instint maternal. Això doncs, les dones fa un pacte: el primer home que aparegui per les contrades serà “compartit” per la comunitat. Serà l’homme semence del text originari (no cal dir que la traducció del títol de la pel·lícula no fa honor a l’essència de la història, com sí que ho fa el títol original del film en francès, Le semeur, i també el títol del relat curt en què es basa, L’homme semence).

El primer home que arribi allà on són elles serà l’assegurança de continuïtat per a una població orfe de mascles que ha signat un pacte de solidaritat per tal de sobreviure.

Els encarregats de donar llum al relat de Violette Ailhaud no han pogut certificar si la història que va deixar escrita es basava en fets reals o no. L’escriptora no esmentava cap població concreta (només que l’entorn era el de l’Alta Provença i una data, 1852). Però el que sí es pot verificar històricament és que molts homes contraris a Napoleó III van patir la repressió del nou règim i que, per tant, moltes dones es van quedar soles . A més a més, una altra dada històrica pot posar llum sobre el text de Violette Ailhaud. El text de l’homme semence va ser escrit el 1919, tot just acabada la Primera Guerra Mundial, moment en què la població masculina de molts pobles va minvar notablement com a conseqüència del conflicte bèl·lic. Això doncs, en cas que la història no fos basada en fets reals, sí que ho podria haver estat, tenint en compte els antecedents històrics.

No han estat pocs els que han vist en el quadre Les espigadores de Jean-François Millet la inspiració per a la fotografia de la pel·lícula, que està impregnada de l’estètica rural del quadre.

Ja podeu reservar la pel·lícula a la biblioteca Joan Oliva!

Tràiler de la pel·lícula: