Oscar 2013: Les Misérables

Títol original: Les Misérables
Any de producció: 2012
Gènere: Drama. Música
Director: Tom Hooper
Guió: William Nicholson, Alain Boublil, Claude-Michel Schönberg i Herbert Kretzmer, basat en el musical d’Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg, al seu torn basat en la novel·la de Victor Hugo

Intèrprets: Hugh Jackman (Jean Valjean), Russell Crowe (inspector Javert), Anne Hathaway (Fantine), Amanda Seyfried (Cosette), Helena Bonham Carter (Madame Thénardier), Eddie Redmayne (Marius), Aaron Tveit (Enjolras), Sacha Baron Cohen (Thénardier), Samantha Barks (Éponine), Daniel Huttlestone (Gavroche).

8 Nominacions:

Millor pel·lícula

Millor actor: Hugh Jackman

Millor actriu de repartiment: Anne Hathaway

Millor direcció artística

Millor disseny de vestuari

Millor barreja de so

Millor maquillatge i perruqueria

Millor cançó

Amb només unes poques pel·lícules, el director britànic Tom Hooper ha demostrat la seva capacitat per ficar-se el públic a la butxaca. L’audiència connecta immediatament amb el seu cinema, i això és una cosa en l’actualitat difícil d’aconseguir per a qualsevol autor que es preï. Així ocorre a Les Misérables, una imponent superproducció que ens trasllada a l’època daurada del musical per adaptar una de les obres més importants del gènere que ha tingut el rècord de permanència en cartell primer en el West End londinenc i després a Broadway.

Les Miserables ens introdueix en una França abatuda per la fam i la pobresa que ha de patir sota el jou d’un monarca aliè a les necessitats del seu poble. La Revolució Francesa no va aconseguir eradicar les diferències socials ni pal·liar les necessitats bàsiques dels ciutadans.

En 1815, el presidiari Jean Valjean és posat en llibertat condicional pel guàrdia de la presó Javert, després de complir una condemna de dinou anys. Pateix el rebuig de molta gent pel seu passat de convicte, fins que el bisbe de Digne li ofereix menjar i refugi, però més tard Valjean el traeix robant diversos objectes de plata del bisbe durant la nit.

Després de ser capturat per les autoritats, el bisbe li encobreix mentint i dient que ell mateix li va regalar la plata, i fins i tot li dóna uns canelobres de plata davant dels policies, assegurant-se així l’alliberament de Valjean. Avergonyit per la generositat del bisbe, Valjean trenca la seva llibertat condicional i es compromet a iniciar una vida honesta sota una nova identitat. Javert jura que portarà el pres fugat de la justícia. És a partir d’aquestes dues figures fonamentals, Tom Hooper desplegarà tot el dispositiu d’aquesta impressionant pel·lícula que s’erigeix com una de les més enlluernadora produccions de l’any.

Vuit anys després, Valjean s’ha convertit en propietari d’una fàbrica i alcalde de Montreuil-sur-Mer. Fantine, una de les seves treballadores, devela que envia gran part del seu salari a la seva filla il·legítima, Cosette, que viu amb els Thenardier i la seva filla Eponine. Després de la seva confessió, el capatàs l’acomiada de la fàbrica i la deixa sense treball ni casa. Sense cap altra opció, Fantine es veu abocada a la prostitució. Durant una discussió amb un client abusiu, Javert, ara un inspector de policia, deté Fantine, però Valjean intercedeix i la porta a un hospital. Davant la imminent mort de Fantine , Jan Valjeanli promet fer-se càrrec de la seva filla i l’adopta després de pagar una generosa quantitat als Thenardier. Per aquesta causa, ha de fugir de nou de Javert.

Passen els anys i la vida torna a ajuntar a Cosette i Eponine a través de Marius per al que ambdues tenen un interès amorós mutu. Els tres amb Jean Valjean es veuen involucrats en les revoltes de carrer que resulten en derrota i s’arriba al desenllaç de la història en la qual no tots sobreviuen ni són feliços.

Cadascuna de les peces que apareixen encaixades en aquesta pel·lícula sembla ocupar el lloc adequat. Hooper no escatima en esforços, i deixa la sobrietat i la prudència formal que va caracteritzar la seva anterior pel·lícula, El discurs del rei amb un treball de posada en escena de naturalesa operística en què abunden tots els moviments de càmera possibles i que es contraposa en alguns instants fonamentals, amb la intimitat i la proximitat que li atorga a diversos números musicals, rodats en un pla únic i que trenquen dràsticament amb el punt de vista teatral, produint una notable encara que ben aconseguida, sensació d’estranya proximitat a l’hipotètic escenari en què transcorre l’acció. La música, aquest cop, ha superat a la imatge, a la història i als actors, malgrat el gran esforç de posada en escena, d’entrenament o de gravació en directe.

Hugh Jackman en el paper protagonista de Jean Valjean, arrossega amb el seu carisma i la seva entrega amb tot el que es posi per davant, malgrat la seva, de vegades excessiva, omnipresent presència. Anne Hathaway està fantàstica com Fantine. El seu dramatisme, el seu sacrifici físic (va perdre 11 quilos en cinc setmanes) i la seva gran veu fan que sigui l’actriu perfecta per a un paper que reafirma la seva qualitat interpretativa. I Russell Crowe compensa amb la seva força la mala qualitat de la seva veu. La resta del repartiment també compleix la seva comesa i la pel·lícula compta amb una escenografia de qualitat.

El risc a l’hora de portar a la pantalla una pel·lícula d’aquestes dimensions i totalment cantada, contenia nombrosos esculls. Convertir la narració cinematogràfica en una successió de números musicals i de coreografies que van del més íntim al apoteòsic, era una tasca complicada que el director i tot el seu equip aconsegueixen solucionar al llarg de més de dues hores i mitja en què la confrontació de Valjean i Javert dóna pas a les revoltes revolucionàries dels anys trenta i desemboca en la història d’amor entre la jove Cosette i l’impetuós Marius, amb el contrapunt còmic protagonitzat per uns magnífics i estrafolaris Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter.