Mare. Ada Castells

Una de les novetats que t’ofereix la biblioteca aquesta setmana és l’últim llibre d’Ada Castell, Mare.

‘Ja fa hores que, pel celobert, he sentit els veïns fent fressa a les cuines. M’han arribat les olors dels seus dinars, una barreja impossible de col, sofregit i pizza. Immersa en la lectura, he estat incapaç de tornar al món dels vius. L’ara i l’aquí nohan aconseguit imposar-se. Les paraules de la mare han estat més poderoses que qualsevol altra remor. Si no vigilo, en un parell d’hores començaré a sentir com els veïns baten els ous per a les truites del sopar i jo continuaré clavada a la cuina, sotmesa a aquesta pluja de records. Sort que les meves germanes vindran a rescatar-me de la mare, com si estiguessin eternament condemnades a aquesta missió.’

Segons la definició de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acepció 1 de mare és Dona o femella que ha engendrat un o més fills, especialment respecte a aquests.

Aquesta unió o desunió entre les mares/els pares i els seus fills/les seves filles és un tema universal molt treballat a la literatura: Carta al pare de Franz Kafka, Tu no ets una mare com les altres d’Angelika Schrobsdorff, Mare i filla de Jenn Díaz …

L’Ada Castells ens parla de la seva mare. La mare ha estat present sempre en totes les seves novel·les i en les columnes del diari AVUI. Per tant, és una persona/personatge ben present en tots els seus escrits.

Va començar a escriure aquesta història amb la intenció d’explicar/d’explicar-se com era la seva mare. Però, com passa en la majoria dels cassos, a mesura que escrivia el personatge anava creixent tant dins de la narració com dins de la pròpia autora. La mare es va fer tan present que la va enyorar, va recordar moments, objectes… i la necessitat d’entendre-la va augmentar. El llibre, per tant, ha esdevingut terapèutic.

L’Ada té dues germanes, igual que la Sara. I aquest llibre és un voler aproximar-s’hi, una reconciliació. ‘És un llibre sobre el desig d’aconseguir estimar als qui has d’estimar.’

I què trobem entre les seves pàgines? El personatge femení i principal, la Sara, espera que passin a recollir els últims mobles de la seva mare. Mentre espera, li cau a les mans una llibreta daurada amb un títol que la descol·loca: Confeccions Vidal. I hi descobreix les memòries que ha escrit l’excèntrica de la seva mare els dos últims anys de vida. La Sara, la filla, comprova allò que ja sap, perquè ho ha viscut, que la Raquel, la mare, s’hauria passat l’existència anant a festes, comprant-se joies i ballant la conga, però tenia un problema del qual no podia defugir: tres filles.

‘(…) ¿I la mare? Tinc tretze anys i tinc gana i no hi ha res per sopar. Ara sento la clau i és ella qui arriba. Estrena un vestit jaqueta de punt que li pica i l’unic que pensa és a treure-se’l per posar-se el pijama i alliberar-se també de les mitges compressives. M’ordena que l’ajudi. Fa mesos que s’ha aprimat seguint les indicacions del Weight Watchers, a la seva manera. Mare tinc gana, li insisteixo mentre li escolo la primera mitja entre les cames, (…) Em respon que no em comporti com una nena mimada, que per què no m’he fet una truita, que per què no n’he fet una altra per a ella, que ve d’una reunió per salvar nens orfes i em troba aquí, escarxofada al sof, com sempre…’