Oscar 2013: Django Unchained

Títol original: Django Unchained
Any de producció: 2012
Gènere: Western
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino

Intèrprets: Jamie Foxx (Django), Christoph Waltz (Dr. King Schultz), Leonardo DiCaprio (Calvin Candie), Kerry Washington (Broomhilda), Samuel L. Jackson (Stephen), Walton Goggins (Billy Crash), Dennis Christopher (Leonide Moguy), Don Johnson (Spencer Gordon Bennett), James Remar (Ace Speck), James Russo (Dicky Speck), Franco Nero (Amerigo), Tom Savini (Elvis Brittle), Anthony LaPaglia (Roy), Laura Cayouette (Lara Lee Candie-Fitzwilly), Dennis Christopher (Leo Moguy), Misty Upham (Minnie)

5 Nominacions:

Millor pel·lícula

Millor actor de repartiment: Christoph Waltz

Millor guió original

Millor fotografia

Millor muntatge de so

Quentin Tarantino, un director amb una curta però imprescindible filmografia, ha rodat un western que utilitza la venjança com a fil conductor de la trama, cosa gens original a priori, però que s’ha atrevit a tocar la esclavitud, una taca en la història del país de Lincoln, el que diu molt a favor seu.

Ambientada en els estats del Sud nord-americà dos anys abans d’esclatar la Guerra Civil, el Django de Tarantino és Jamie Foxx, un esclau en el camí del qual es creua el doctor King Schultz, un caçarecompenses d’origen alemany que segueix la pista als germans Brittle, un trio d’assassins despietats que treballen per als propietaris de les plantacions. Django és l’únic que podrà portar fins a ells. El poc ortodox Schultz compra a Django amb la promesa de deixar-lo en llibertat després capturar els Brittle, morts o vius.

Després de la reeixida missió, Schultz deixa en llibertat Django però ambdós opten per no separar-se i seguir el mateix camí. Amb l’ajuda de Django, Schultz emprèn la recerca i captura dels delinqüents més buscats del Sud. Segons va polint les seves capacitat com a caçador, Django se centra en la seva única meta: trobar i recuperar Broomhilda, el seu gran amor que li va prendre el tràfic d’esclaus molts anys enrere.

Entrenat pel seu mentor germànic en l’art de la caça de malfactors, l’ara letal strong>Django i el no menys perillós Schultz emprenen un viatge fins a trobar la noia i alliberar-la. Per aconseguir-ho hauran rescatar-la de les urpes de Calvin Candie, un esclavista despietat que és l’amo de Candyland, una de les plantacions de cotó més extenses de tot Mississippi, on els esclaus són preparats per l’entrenador Ace Woody per lluitar uns contra altres per diversió, l’anomenada lluita de Mandingos.

En arribar, Schultz introdueix Django com un home lliure i un expert en la lluita de Mandingos. Candie i Schultz ràpidament arriben a un acord per comprar un lluitador Mandingo, i Schultz també ofereix comprar a Broomhilda, al·legant que com ella parla alemany li ajuda a alleujar la seva nostàlgia per la seva llengua materna.

L’interès de Schultz i Django en Broomhilda aixeca les sospites de Stephen, l’esclau domèstic de confiança de Candie, que dedueix correctament que Django i Broomhilda es coneixen entre si.

Si Django i Schultz volen escapar amb Broomhilda, es veuran obligats a escollir entre la independència i la solidaritat, el sacrifici i la supervivència …

L’actuació dels actors és magnífica, tant dels protagonistes, com dels secundaris i de molts altres que apareixen en una pel·lícula en la que el mateix Tarantino s’ha reservat un paper petit però molt important. Entre ells sobresurt DiCaprio, a qui no grinyola veure’l com un ric despietat i embogit disposat a tot per guanyar, però el que està veritablement magistral és Samuel L. Jackson, que el broda donant vida al majordom de Candyland.

No se li pot demanar més ni a la fotografia ni a la banda sonora, ambdues brillants i perfectament adequades al que requereix la pel·lícula. Els plànols estan perfectament triats, i es mostra el que Tarantino vol que es vegi, que no és tant com en altres cintes de la seva filmografia, perquè encara que la violència és molt present, i la sang cau a raig, no s’ha posat tan explícit com de costum i s’ha sabut controlar en almenys dues escenes, potser les que semblen ser les més salvatges. A més, l’humor negre que impregna la pel·lícula la fa encara més imprescindible.