Mo Yan, rep avui el Premi Nobel de Literatura
El Konserthus d’Estocolm acollirà, com cada any des de 1926, la solemne cerimònia en què el rei Carles Gustau de Suècia lliurarà avui els Premis Nobel d’enguany, entre els quals l’escriptor xinès Mo Yan, llorejat en Literatura, ha generat el major interès.
L’elecció de Mo Yan va aixecar crítiques d’escriptors xinesos dissidents com Liao Yiwu que l’acusen de no merèixer el guardó i de ser un intel·lectual del règim comunista.
Mo Yan, que no ha signat la carta que 134 premis nobel van adreçar aquesta darrera setmana al nou màxim líder comunista xinès, Xi Jinping, per l’alliberament de l’escriptor Liu Xiaobo, Nobel de la Pau el 2010, va dir en arribar a Estocolm que en totes les societats hi ha censura, no només a la Xina, i que la diferència està en el grau i forma.
Durant la tradicional lectura del Nobel de literatura a l’Acadèmia sueca, divendres passat, es va definir com un contacontes i ha assegurat que la literatura pot preocupar-se per la política però ha d’estar per sobre d’ella i que, si no hagués estat per els grans progressos i el desenvolupament de la societat xinesa durant aquests trenta anys, per l’obertura i la reforma, no existiria un escriptor com ell.
Mo Yan, pseudònim que significa “no parlis” va dir que la seva mare, morta el 1994, és l’única persona que troba a faltar en aquest moment tan gloriós, i durant gairebé una hora va desgranar vivències, moltes d’elles dures, de la seva infància i adolescència.
L’autor, que en realitat es diu Guan Moye, va repassar les seves obres perquè segons va dir elles i la seva vida són les dues cares d’una mateixa moneda. Va afirmar que “un novel·lista és part de la societat, pel que és natural que tingui les seves pròpies opinions i idees, però, quan està escrivint ha de ser just, ha de respectar a tots els personatges igual que respecta a les persones reals”. L’escriptor va dir que sempre que es compleixi aquest requisit, la literatura pot néixer de la realitat i fins i tot superar-la.
El Nobel xinès, de 57 anys, va recordar que la seva infància va ser infeliç i solitària, amb una família immersa en l’obscur abisme de la desesperació. Va explicar que menjaven escorces dels arbres i carbó: “A vegades confiava els secrets del meu cor a un arbre”.
Durant el seu discurs va recordar com es va anar convertint en contacontes després d’escoltar diversos al mercat del seu poble, Dongbei de Gaomi. Històries que després relatava a la seva mare, afegint detalls nous, el que va definir com la primera pàgina del llibre de la seva vida. Un altre moment important per a ell va arribar el 1976 quan es va enrolar a l’Exèrcit Popular i després va començar a escriure històries.
Va confessar que García Márquez i Faulker van inspirar molt en el procés de creació d’aquest lloc. I encara que durant dos anys va seguir els passos d’aquests dos mestres, es va adonar que havia de allunyar-se’n, que eren com dos forns roent, i ell com un tros de gel.
A més va assegurar que tot el que ha de dir és a les seves obres. “Les paraules que surten de la boca se les emporta el vent, però, les que estan escrites quedaran per a la història“.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
