Òscar 2018. Millor Actriu

Les actrius nominades a la millor actriu en aquesta edició de 2018 són:

Sally Hawkins és l’actriu principal de la pel·lícula que en aquesta edició està nominada a més estatuetes de l’Òscar.
Va néixer a prop de Londres on va viure la seva infantesa. Es graduà en la Real Academia d’Art Dramàtic de Londres.
A nivell professional, s’inicià en el teatre amb títols com: Mort accidental d’un anarquista, Romeo i Julieta, El jardí dels cirerers, Molt soroll per res, Somni d’una nit d’estiu, Misconceptions i Country Music. També va participar en una adaptació de David Her de La casa de Bernarda Alba, al Royal National Theatre, i en sèries de televisió: Casuality i Doctors.
També ha posat la veu a nombroses sèries de ràdio com: Concrete Cow, de la qual fou guionista, Ed Reardon’s Week, Think the Unthinkable, Cash Cows, War with the Newts i The Party Line.
La seva primera interpretació en el cinema va ser Todo o nada, en la qual donava vida a la Samantha, una jove sense feina que vivia en un barri de classe baixa i que s’anava apropant al món de la prostitució. Va treballar en dues pel·lícules de Woody Allen: El somni de Cassandra i Blue Jasmine.

A La forma del agua, Sally Hawkins interpreta a l’Elisa, una noia que no pot parlar a causa d’un accident infantil i que treballa de netejadora en un laboratori governamental durant la Guerra Freda, l’any 1963. Allí traslladen una misteriosa criatura a la qual bategen amb el nom ‘The asset’. Aquest fet canviara la seva vida, ja que malgrat no poder-se comunicar verbalment sorgeix una relació molt especial.
 
 

Frances McDormand va néixer als Estats Units. Filla de mare soltera, fou adoptada per una família originària del Canadà i seguidors de la congregació Los Discípulos de Cristo, la qual cosa els feia traslladar de lloc molt freqüentment.
El seu primer treball com a actriu fou l’any 198 amb Awake and Sing i el debut en el cinema a Blood Symple, l’any 1984. I ha seguit fins a l’actualitat. Ha estat dirigida pels germans Cohen: Blood Symple, Raising Arizona, Miller’s Crossing, Barton Fink, Fargo (guanyadora de l’Òscar a millor actriu), The man who wasn’t there…, altres directors: Sam Raimi, Ken Loach, Wes Anderson…
És una de les actrius que ja passen dels seixanta i que recentment va dir en una entrevista al ‘New York Times’ que: “Todo el mundo se viste como un adolescente. Se tiñe el pelo. Le preocupa tener una cara sin imperfecciones”. Ella no hi ha estat mai d’acord amb aquesta actitud de moltes actrius, ja que no ha quadrat mai amb els seus esteriotips de bellesa, i el que li agrada és actuar i no l’atenció pública que es guanya elles.

Per aquesta pel·lícula, Frances McDormand, ha guanyat ja dos premis: Globus d’or a la millor actriu dramàtica i Premi del sindicat d’actors a la millor actriu. El seu paper és el d’una mare que s’omple de coratge per trobar el culpable de la mort de la seva filla, i que s’enfronta a la policia, la qual no li fa cas, ja que sembla que estiguin més interessats a torturar afroamericans.
Cal afegir que ahir, divuit de febrer, rebia el premi BAFTA 2018 (British Academy Film Awards) a la millor actriu protagonista.
 
 

Margot Robbie ha fet, recentment, unes declaracions a Digital Spy durant la promoció de la pel·lícula a la Gran Bretanya, que demostren que aconseguir el paper de la teva vida no és tan fàcil com hom pot pensar. “No creo que nadie me hubiese dado este papel si no lo hubiese buscado, y no estaba dispuesta a esperar diez años para que alguien me ofreciese un papel así”, afirmava i assegurava que no l’haurien escollit si no hagués estat que ella era la productora del projecte.
 
Margot Robbie i el seu marit, Tom Ackerley, van produir Yo, Tonya a través de la seva pròpia empresa de producció, LuckyChap Entertainment, i l’any 2016 aconseguiren signar un acord amb la Warner Bros per produir llargmetratges. “Fue un guión difícil de hacer y encontramos un montón de desafíos: nunca te van a dar una tonelada de dinero por algo tan poco convencional”, assegura l’actriu. “Es un guión de la época, que abarca cuatro décadas y nos llevó un gran, aunque increíble, trabajo producir esto. Arriesgamos mucho con una apuesta así, pero ha dado sus frutos”.
 
Margot Robbie no és la primera actriu que s’estrena en l’àmbit de la producció. Cada vegada hi ha més dones de la industria del cinema que aposten per produir films sobre dones i dirigides per dones, per donar pas i més presència al sector femení a Hollywood. Es pot esmentar a dues actrius, Reese Witherspoon i Nicole Kidman, les quals van produir una sèrie de HBO, Big little Lies, que també protagonitzen.
 
Yo, Tonya narra la vida de la patinadora Tonya Harding, que es va convertir en la segona esportista capaç de completar el salt triple axe. Però, la seva vida va canviar quan la seva principal rival als Jocs Olímpics de Lillehammer fou víctima d’un atac per part d’un atacant a sou que cercava trencar-li el genoll.
 
 

Saoirse Ronan nascuda a Nova York també té la nacionalitat irlandesa. És l’actriu més jove d’aquesta edició dels Òscar. Va començar a la televisió amb un petit paper a la sèrie The Clinic , l’any 2003 i a Proof, els anys 2004-2005. A nivell internacional es va donar a conèixer al film Atonement, dirigida per Joe Wright i va obtenir un gran èxit de crítica. Va ser nominada al seu primer Òscar.
 
El paper que fa Saoirse Ronan és d’una noia, Christine McPherson, que es fa dir Lady bird i que va canviant d’institut. Aquest personatge és una especie d’alter ego de Gerwig, la directora, la qual ha reconegut que per escriure el guió es va basar amb els seus records de pubertat.
La noia va a un col·legi catòlic de prestigi, té una família de classe mitjana l’economia de la qual s’ha vist colpejada per la crisi. El pare, Tracy Letts, és programador informàtic i l’acomiaden de la feina. El seu germanastre Miguel, Jordan Rodrigues, ha acabat els estudis però continua vivint a la llar familiar amb la seva promesa, Marielle Scott. I la mare, Marion, interpretada per l’actriu Laurie Metcalf, és una psiquiatra que ha de treballar doble torn a l’hospital de la ciutat. La precarietat econòmica farà sorgir les discussions entre mare i filla.
 
Entre la directora i l’actriu es va crear una gran complicitat durant la filmació de Lady bird, que opta a cinc estatuetes: millor pel·lícula, millor directora, millor actriu principal, millor actriu de repartiment i millor guió original.
 
 

 
A Los archivos del Pentágono, Meryl Streep fa el paper de Katherine Graham, la primera dona que va presidir The Washington Post. La història d’una dona que troba la seva veu al mateix temps que ho fa un país en crisi.
L’any 1971, la premsa d’USA plantà cara a la Casa Blanca en difondre els documents del Pentàgon que descobriren dècades de secrets i mentides sobre la guerra del Vietnam. Tom Hanks, fa de Ben Bradlee, el director.
Aquest és un gran paper per a una actriu que suma la seva 21a candidatura a l’Òscar, i que potser s’emporta l’estatueta a casa. Spielberg va reclutar l’equip després de passar hores i hores veient la televisió.
Hanks i Streep treballen amb música als rodatges, i en aquest cas, Streep va preferir escoltar la biografia de Graham, llegida per ella mateixa, per trobar la veu del seu personatge. “Em va donar una major intimitat amb Katharine”, recorda l’actriu.
 

És coneguda la seva capacitat d’imitar un gran nombre d’accents, des del danès/anglès a Out of Africa de l’any 1985, l’anglès britànic a La mujer del teniente francès, del 1981, Plenty del 1985 i La dama de hierro del 2011 i en aquest darrer film a més va afegir l’estil retòric de Margaret Thatcheranterior a ser primera ministra, amb el canvi de to i pronunciació quan va arribar al càrrec; de l’italià, A Paririe Home Companion del 2006, l’irlandès a Tallo de hierro, del 1987 o del Bronx de Nova York a La duda del 2008. A la pel·lícula La decisión de Sofia va estudiar alemany i polonès perquè el seu paper parlava amb fluïdesa les dues llengües i l’accent era polonès.
 
Ha treballat amb directors com: Woody Allen, Fred Zinnemann, Robert Benton, Sidney Pollack, Clint Eastwood, Spielberg, Robert Redford, Stephen Frears, entre molts d’altres.

Aquesta pel·lícula opta a dues estatuetes: millor pel·lícula i millor actriu principal.
 
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.