L’home de les mil identitats
Alberto Rodríguez aborda un nou projecte a través del cas Paesa, el gran eixam de la política espanyola de mitjans dels anys noranta en El hombre de las mil caras. El director de La isla mínima abandona les maresmes andaluses per tancar-se en els enigmes dels serveis secrets i el ministeri a través d’un home que va enganyar a un país i al món sencer, quan va ajudar a Luís Roldán a escapar amb 1.500 milions de pessetes, per a després demanar tres-cents milions de pessetes a un ministre d’Interior com Juan Alberto Belloch que volia salvar la cartera a qualsevol preu.
L’actor Eduard Fernández interpreta al fred i calculador Francisco Paesa, el mestre de cerimònies, que sempre va diversos passos per davant de la resta; en contrast, Carlos Santos, en el paper de Luís Roldán, fa una excel·lent interpretació del personatge tant per la forma de caminar, de moure, de tirar les espatlles cap avall o com la gent a la que realment li agradaria desaparèixer. Tots dos, director i actor, construeixen un Roldán que arriba a ser entranyable per l’espectador, amb els seus complexos de classe i d’inferioritat, però excessivament confiat en les seves possibilitats, pensant en que la raó i el tracte rebut li dona dret a fer-ho. Per ajudar a aconseguir portar a bon port aquest entramat apareixerà Jesús Camoes, Rodríguez opta per una ficció conduïda sobre l’assaig periodístic de Manuel Cerdán a través de la veu de l’actor José Coronado, el sequaç guardaespatlles de Paesa, un personatge inspirat en el pilot Jesús Guimerà, qui suposadament va col·laborar amb l’espia Paesa durant més de trenta anys i va participar en el lliurament de Roldán a les autoritats espanyoles.
La direcció d’Alberto Rodríguez, després de Grupo 7 i La isla mínima mostra un treball de creació excel·lent. No només s’evidencia un treball visual molt mesurat sinó també una narrativa molt ben calculada. En aquesta pel·lícula s’expliquen moltes coses però l’espectador no es perd detalls, ni tan sols el que no sàpiga res del cas real en què es basa la trama. La fotografia també destaca considerablement, sobretot en les escenes d’interior, mostrant la realitat política a Espanya, que el que no agafa no és perquè no vol sinó perquè no pot. És la crònica d’un desengany i la reformulació de la literatura picaresca a la mesura de la sèrie negra o d’acció que sembla haver substituït la comèdia popular en els interessos del cinema espanyol. El tema sobre el que gira és el desengany polític i humà, els seus personatges ho van perdent tot per culpa d’una irresistible i genètica necessitat de sobreviure, i serveix com a pròleg de la situació des de fa uns anys davant la corrupció que es llegeixen habitualment en les primeres planes.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
