La joventut, per Paolo Sorrentino

Madalina Diana Ghenea interpreta una model que, després de guanyar el premi de bellesa més important, rep com a regal una estada a l’hotel dels Alps on s’allotgen els dos protagonistes de La juventud, un director d’orquestra jubilat al qual interpreta Michael Caine i un director de cinema que està acabant el guió de la seva darrera pel·lícula i que està interpretat per Harvey Keittel. El director Paolo Sorrentino és autèntic hereu directe de l’estil de Federico Fellini que habitualment parla del mateix, d’aquelles oportunitats perdudes, dels primers amors, de l’alegria i de la tristesa de viure, dels amics però sobretot de l’eterna joventut. Amb aquest objectiu crea a quatre personatges que ja són grans, gairebé ancians, que viuen el crepuscle de la seva existència, però Sorrentino els omple de vida i de joventut a través d’ells mateixos. Mai s’ha retratat la vellesa amb tanta màgia i tant atreviment com a la novetat d’aquesta setmana a la biblioteca.

Mai és tard per fer el que millor se’ns dóna, aquest missatge és el que transmet a través de dos personatges com són del director d’orquestra Fred Ballinger i del famós jugador de futbol Diego Armando Maradona, interpretat per Roly Serrano. El primer està jubilat i cansat i no vol dirigir el concert que li ha encomanat la reina Isabel II per l’aniversari del príncep Felip, duc d’Edimburg. Tots dos saben que tot això va quedar molts aspectes de la seva vida han quedat enrere i tots dos acaben aprenent una gran lliçó vital.

Aquesta pel·lícula està dedicada a Francesco Rosi, guionista de clàssics del cinema italià com Bellíssima, i es mostra a l’espectador com a una pel·lícula hedonista i turmentada d’aspiracions una mica aristocràtiques. Es tracta senzillament d’un gènere romàntic, generós però alhora incontinent, on el passat, el present i el futur s’alien per donar amb el moment vibrant que tothom anhela. Les seves eines són la teatralitat i un grup de personatges propis de la comèdia dell’arte, on aquest cop compareixen la filla desemparada, un monjo budista que aspira a alçar-se de terra, un actor de Hollywood que estudia tots i cadascun dels arquetips humans que l’envolten per sintetitzar el mal absolut del col·lectiu de la societat. Perquè l’humor, subtil i irònic, està molt present a la història, a través dels personatges, de les situacions i fins i tot del paisatge.