Leonard Cohen, Premi Príncep d’Astúries

Alguna vegada ha arribat algú de la història de la música al lirisme de Leonard Cohen? Probablement, no. Leonard Cohen és capaç de fer que música i poesia conjuguin perfectament. És un gran músic, un gran compositor i un gran poeta. Un dels pocs que es mereix ser anomenat geni.

I sembla que així opinen a la Fundació Príncep d’Astúries, que afegeixen: “Un dels autors més influents del nostre temps, els seus poemes i cançons han explorat amb profunditat i bellesa les grans qüestions de l’ésser humà”, ja que han guardonat al cantant i compositor canadenc amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres en reconeixement a les seves cançons i les seves obres literàries.

Leonard Norman Cohen va néixer el 21 de setembre de 1934 a Montreal (Canadà). Els seus primers anys els va passar al barri de Westmount, en el si d’una família de classe mitjana jueva. El seu pare era d’origen polonès i la seva mare, de Lituània. Tots dos regentaven una botiga de roba. Bon estudiant, va cursar els seus estudis de secundària a l’Institut Herzliah. A l’institut va a aprendre a tocar la guitarra va formar la seva primera banda, The Buckskin Boys. El 1951, es va matricular a la Universitat McGill i, a finals dels 50, va estudiar un any a Columbia (Nova York).

Durant molts anys, Cohen es va dedicar per complet a la poesia, tenint una gran importància en la seva vida personal i artística l’obra de Federico García Lorca. El seu primer llibre, Let Us Compare Mythologies, dedicat al seu pare, es va publicar el 1956. Després arribarien The Spice-Box of Earth (1961), Flowers for Hitler (1964) i les seves dues novel·les: The Favourite Game (1963) i Beautiful Losers (1966).

Als 32, va iniciar la seva etapa com a cantant amb l’àlbum Songs of Leonard Cohen (1967), que presentava el seu estil clàssic: veu de baríton, instrumentació minimalista i lletres basades en l’amor, la pèrdua, la religió, el sexe i la introspecció personal. Contenia clàssics com Suzanne o So Long Marianne. Els discos posteriors Songs from a room (1969) i Songs of love and hate (1971) el va consolidar com un gran talent.

En la dècada dels setanta, Leonard Cohen va passar amb més pena que glòria, recollint alguns fracassos comercials i creatius en els treballs que va compondre. En la dècada dels vuitanta, Leonard Cohen ressorgeix en certa manera, amb discos com Various Positions, de 1984 i I’m your man, el 1988, en què veiem un Cohen més madur i amb un estil una mica més rocker, i el van tornar a situar com a músic comercial i artístic de primera línia. Fet confirmat per The Future (1992). Des de llavors, s’han succeït els reconeixements i homenatges.

Sempre ha tingut èxit entre el gènere femení: en els 60, a Hydra, l’illa grega on es va comprar una casa sense llum ni aigua corrent per uns 1.500 dòlars, va viure amb la novel·lista sueca Marianne Jensen. Després, va mantenir una relació amb la fotògrafa Suzanne Elrod, mare dels seus fills Adam i Lorca. Després d’una peculiar relació amb l’actriu Rebecca de Mornay en els 90, Leonard decideix dedicar la seva vida a la religió Zen, arribant a ser ordenat com a monjo. Ha passat llargues temporades al monestir budista de Mt Baldy, prop de Los Angeles. Allà és conegut com Jikan, El Silenciós.

Cohen va visitar Espanya per última vegada el 2010 en una gira emmarcada en un tour monumental, esperonat per la pertinaç ruïna en què es va quedar després de l’últim divorci. El tour va portar per tot el món des de 2009 (en realitat, eren dues gires enllaçades). Una prova del que es va poder veure en aquells concerts està continguda en Live in London (2009), un recorregut per les grans cançons que han marcat els 40 anys de carrera del mític cantant i autor canadenc.

Cohen va signar un brillant capítol en la seva relació amb Espanya quan va col·laborar amb les seves composicions per a un disc d’Enrique Morente, Omega (1996). La llegenda de la caràtula no podia ser més explícita: Morente i Lagartija Nick (més tots els convidats de luxe) cantant a Federico García Lorca i Leonard Cohen. Cohen va quedar impressionat, sorprès de l’immens talent de Morente, emocionat per les versions de les seves cançons, per aquesta veu bonica i punyent que recitava cada estrofa, cada vers, per la música fascinant i original que contenia aquell present.