Una barra de mig

L’escriptor agafa el timó de la llanxa amb fermesa. Els canals d’aigua es bifurquen i s’entrecreuen al nostre davant sense ordre ni concert, però en Pere de la Barca avança sense dubtar: ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara tot recte,… Dóna la impressió que es coneix aquests camins d’aigua com el palmell de la seva mà. Encara estem al castell de Sant Ferran? Estem arribant a la frontera amb França? Fa tanta estona que sento el soroll del motor que tinc la impressió que, a hores d’ara, ja devem ser a milers de quilòmetres de Figueres.

Al principi de la nostra travessia m’havia semblat que algú ens cridava, fins i tot m’havia semblat sentir el motor d’una altra llanxa ens seguia, però fa molta estona que no sento res. Devien ser imaginacions meves? O fa tanta estona que naveguem que ja he perdut tota referència amb el món exterior? O fa tanta estona que tinc por, que ja no puc escoltar res més que el meu cor a cinc-centes revolucions per minut?

En Pere de la Barca atura el motor al mig del no res. Aigua, foscor, silenci. Aigua, foscor, silenci. Aigua, foscor, silenci. Aigua… Estic a punt de llençar un crit presa del pànic quan l’escriptor em tapa la boca amb les mans i em fa un senyal perquè no faci soroll. És clar, com no?! Per ell és molt fàcil de dir! No és ell qui té por a la foscor! No és ell el claustrofòbic que sent que el sostre li caurà al damunt en qualsevol moment! Respira, respiro, respira, respira…

De sobte, el sento, una altra vegada. No havien estat imaginacions meves. Un motor, una llanxa que s’acosta. En Pere de la Barca agafa un rem, empeny la nostra llanxa fora del canal principal i l’amaga en un ramal secundari, fosc. Era necessari que fos fosc? Abans que pugui formular pregunta en veu alta, el motor que sentia se’ns llença a sobre i una zodiac s’atura a pocs metres de distància. L’escriptor m’empeny perquè m’estiri contra el terra de la nostra llanxa i em tapa amb la seva capa negra. L’home que porta el timó de la zodiac mira detingudament a banda i banda.

És l’home del castell de Sant Ferran, l’executiu de somriure sardònic que em va fer tan mala impressió. Mira en la nostra direcció, però la foscor ens amaga de la seva mirada carregada de males intencions. Mira en direcció contrària, tampoc veu res. Nega amb el cap, agafa el timó i fa mitja volta maleint entre dents. En Pere de la Barca espera encara uns minuts més abans de posar-se dret.

– Què està passant? – pregunto quan l’escriptor em permet d’alçar-me.

Per tota resposta, un gruny. En Pere de la Barca posa en marxa el motor i continua la travessia en el mateix punt en què l’havia abandonat, com si res no hagués passat.

– Qui era aquell home? És perillós? En quin embolic m’ha ficat? – per tota resposta, el silenci –. És que no pensa respondre cap de les meves preguntes?!

– No cridis – xiuxiueja l’home.

– Si no em respon immediatament, em posaré a xisclar!

L’home esbufega. Em mira amb deteniment, com avaluant les possibilitats que compleixi la meva amenaça, i es dóna per vençut.

– Les persones no som el què semblem – m’explica en un murmuri, amb la vista fita en l’aigua que s’obre al seu davant –. Si t’haguessis trobat aquell home caminant pel carrer, no n’hauries fet ni més ni menys. «Un banquer» hauries pensat, o un oficinista, o un empresari. No hauries canviat de vorera. Però són els nostres actes els que ens delaten. No t’ha agradat la manera com t’ha parlat quan hem arribat al castell, ni la seva mirada, ni la seva actitud de fa un minut quan ha decidit tornar enrere amb la zodiac. Les persones som els nostres actes.

En Pere de la Barca atura la llanxa al costat d’una paret recoberta de molsa, amb una escala rovellada clavada als maons que s’enfila fins a una trapa metàl·lica, foradada, per on s’escola la llum del sol. M’ofereix una mà per ajudar-me a sortir de la llanxa i m’indica que m’enfili escala amunt.

– No ets l’única que vol trobar l’Andreu Lletraferit, però no tothom el busca amb bones intencions.

Les meves mans arriben a l’alçada de la trapa. L’empenyo amb totes les meves forces i, al tercer o al quart intent, la peça metàl·lica cedeix per donar-me pas a una carretera d’asfalt. Mentre l’escriptor em segueix els passos, no puc evitar reflexionar en les seves paraules. Fa unes setmanes vam aprendre a descriure personatges basant-nos en el seu exterior, però no seria igual d’important el seu interior? Imagineu-vos tres mags: l’Albus Dumbledore de Harry Potter, en David Copperfield i el Màgic Andreu. Trieu-ne un i poseu-lo en moviment, mostreu el seu caràcter en una escena de la seva vida quotidiana: anant a comprar el pa. Us hi atreviu? Segur que sí! Teniu 250 paraules.

– A on som? – pregunto a en Pere de la Barca quan acaba de pujar l’escala.

L’escriptor em respon amb un gruny, mentre torna al seu lloc la trapa metàl•lica, i m’assenyala un rètol de dos per dos que hi ha a la meva esquena: «Benvinguts al castell de Peralada».

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller d’escriptura Negre Virtual.