40 Punk

Quan va sorgir el fenomen del punk, sorgit del rock&roll, ningú es podia imaginar la dimensió del nou registre musical que havia sorgit per convertir-se en una exponent de la música popular, ja que es considerava un registre musical efímer que duraria només el que fa una moda, es a dir fins que es els seus consumidors ens cansin. Però no va ser així, la seva influència es va estendre durant quatre dècades fins al present, ja sigui en la seva essència original o en un simple substrat. Va ser als Estats Units, a inicis de la dècada dels setanta, quan va aparèixer per primera vegada un moviment musical que es podia expressar a través d’una sèrie de grups i solistes que van ser catalogats posteriorment com a faedors d’un protopunk, a través d’una música que diferia del que es portava a partir un gènere de rock més bàsic, amb melodies simples i tallants, contundència instrumental plena de decibels, però per damunt de tot amb unes lletres que anaven en contra de l’ordre establert de l’època. Els Iggy and the Stoges o els New York Dolls van ser els grups exponents d’aquesta corrent que arribava al món musical amb ganes de irrompre aires de canvi i revolució permanent.

El punk, sorgit a Estats Units, ràpidament es va estendre per tota Europa i Gran Bretanya va ser el primer que va acollir amb els braços oberts aquest nou registre musical per raons obvies. El moviment punk, la seva filosofia i la seva estètica van arrelar profundament en una societat agitada des dels anys seixanta amb la revolució hippie o skin. Aquests precedents van ajudar a la implementació del punk, que va trobar en el grup Sex Pistols una de les referències visuals d’aquest fenomen musical que havia crescut ràpidament en la música amb el sorgiment de milers de seguidors. Tot i que la música punk no arribaria mai a amenaçar la hegemonia cultural d’un país, si que va poder transformar el món de la música en una època convulsa i difícil per acollir canvis sobtats o corrents trencadores de llarga durada.

Posteriorment, a prop de la dècada dels vuitanta, el concepte de música política acompanya als esdeveniments que es viuen a la societat per transformar-se en una música que ofereix un contingut literari més immediat i vital que fins ara, i en el que ja no és important el missatge sinó la pròpia melodia de la composició musical. La música punk a Espanya va sorgir en aquells anys, impulsat per l’auge del moviment al món anglosaxó en els anys de la transició política que va servir com en altres indrets com a eina revolucionària de l’estament estrictament polític que estava canviant a passos de gegant en aquell moment. Uns anys més tard, a finals dels anys vuitanta i principis de la dècada dels noranta, l’escena punk espanyola es va resentir. La major part de les bandes es van dissoldre o van girar cap a nous sons gràcies a l’arribada del rock de fusió i el mestissatge musical. Això va fer que, al llarg de la segona meitat dels noranta, s’obrís cap a nous estils i sonoritats.

Irreverència, violència, inconformisme o sexe són les senyes d’identitat invariables del punk original dels anys setanta, un moviment que alguns consideren que actualment sembla caduc però que per molts encara segueix perdurant en ple segle XXI. El punk té un estereotip creat, que ens ve imposat des de Vivienne Westwood, fins els mateixos okupes amb els que convivim avui dia. Es tracta d’un moviment que ha desenvolupat la seva gènesi que marcava grups mítics com The Ramones, The Slits, The Clash, o el primer grup punk de dones format per Patti Smith. Però res és comparable al veritable èxit de masses que van portar fa algunes dècades, o potser ja moltes, grups com Green Day o The Offspring.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.