Interiors, de Woody Allen
Vull dir alguna cosa i vaig a fer-ho sense embuts. Les circumstàncies ho requereixen. He considerat l’assumpte amb deteniment i ho he analitzat a consciència. Crec haver estat un excel·lent marit i un pare responsable. Res he de retreure’m, he complert el meu deure. Ara vull ser jo mateix una temporada. Arthur.
Aquest és l’inici del canvi de les vides d’una família adinerada de Nova York en que tot comença a transformar-se però no de la forma en que voldrien. La novetat més destacada en cinema d’aquesta setmana a la biblioteca és Interiores. Es tracta d’una aguda dissecció del comportament humà, summament provocativa, que va marcar un punt d’inflexió en el cinema de Woody Allen. En el seu primer drama seriós, l’interès del director per la condició humana no es limita a les seus ràpids i enginyosos diàlegs. L’argument aprofundeix en la dinàmica d’una família en crisi, quan Eve, interpretada per Geraldine Page, una dissenyadora d’interiors, és abandonada pel seu marit, Arthur, un fet que provocarà l’aparició de les fredes relacions emocionals de la seva tres filles, especialment de Renata que meravellosament interpreta Diane Keaton.
Arran d’aquest fet Eve pateix una crisi nerviosa, en la qual li arriben constants idees de suïcidi, i aquesta crisi provoca la catarsi emocional de tots els personatges on, en llargues xerrades d’interior mentre la vida queda fora de les seves grans finestres, afloren la seva decadència, s’arrenquen les seves màscares i tracten de seguir endavant enmig de les seves vides sense sentit. L’aparició de Pearl, en una gran interpretació de Maureen Stapleton, com una dona amant de les coses senzilles, amb unes grans ganes de viure de la qual Arthur en un mes, s’ha enamorat i amb la qual pensa casar-se farà que totes les emocions es desborden quan el marit es presenta a la casa familiar acompanyat de la dona amb la qual vol casar-se.
Per a fer aquesta proposta cinematogràfica en els anys setanta, Woody Allen va prendre com a model el film suec Gritos y susurros (1972), del seu director de cinema predilecte Ingmar Bergman. Les similituds es troben en aspectes tan generals com la linealitat de la història, l’elecció de colors amb forta càrrega simbòlica d’acord a l’estat d’ànim de les protagonistes, el tema de la conflictivitat de l’ésser o del propi patiment en l’estat d’ànim, o els sentiments d’individualitat i egoisme que caracteritzen alguns personatges en el transcurs del pas del temps.
Interiores va suposar un punt i a part en la filmografia de Woody Allen deixant enrere la seva fase de comèdies més boges i desenfadades i va culminar la trilogia amb les comèdies nostàlgiques Annie Hall i Manhattan.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
