Mira com parla
Matí de boira, carrers empedrats. El fred talla la pell i la humitat travessa la roba. Gent, gent, gent i més gent. Les parades s’amunteguen a banda i banda del riu de persones que avança a empentes. Formatges artesans, catifes teixides a mà, embotits de l’última matança assecats abans de l’arribada del mal temps.
– Mireu aquestes teles, gentil donzella, no trobareu en cap parada una qualitat millor, aprecieu el seu tacte damisel•la formosa, valoreu-ne l’escalf.
– No m’interessa, gràcies, però…
El riu de gent m’obliga avançar i m’atura de cop al costat d’un argenter amb un petit martell de plata entre els dits.
– Braçalets fets amb les meves pròpies mans. Ei, tu bonica, no t’animes a comprar-me’n un parell? Et quedarien de nassos amb aquest ulls verds. Tres i t’hi gravo el què vulguis. Tracte fet?
– Ja en tinc, gràcies, has vist una dona…?
El riu m’arrossega i silencia el baf de la meva pregunta. Tinc gana, tinc fred i estic cansada d’estar perduda. Una dona vestida amb túnica de llana i una capa vermella sobre les espatlles em posa un petit flascó sota el nas.
– Taiwan. Bona olor. Ni Channel, ni Chanel!
– Channel?
– Taiwan, Taiwan. Barat, barat. Tu compres?
– Jeanne! – xisclo en distingir la silueta de l’escriptora entre la gentada –. Jeanne! Jeanne! – repeteixo mentre m’obro pas a base d’empentes –. Jeanne! Jeanne! Jeanne! – insisteixo en veure-la marxar en direcció contrària –. Jeanne! Jeanne! – esgaripo estibant-li la màniga en l’últim sospir –. Jeanne!
– Però tu et penses que estic sorda? Què són aquests crits?! – s’enfada alliberant-se de la meva mà.
– Jeanne! – exclamo abraçant-la amb totes les meves forces –. Em pensava que no et tornaria a veure!
– Ets una exagerada, criatura, només és un mercat medieval!
– Ha estat horrible!
– Però no eres tu la que volies viure una aventura?
– Era l’Arnau! I no volia viure-les, volia aprendre a escriure-les!
– I com pots escriure sobre allò que no has viscut mai?
Odio quan em deixa sense paraules. La Jeanne somriu amb superioritat i, abans que la pugui aturar, torna a desaparèixer entre la gentada. Per què m’han de passar a mi aquestes coses? No se suposava que els escriptors eren uns avorrits en potència?
El meu mòbil vibra a la butxaca dels texans. Un missatge. «No queixes. Escolta. Tothom diferent, sents? Un Vilanova perdut a Paris, imagines?» Tothom parla diferent, el venedor de teles, l’argenter, la dona que ven perfums, el nen que suplica que la seva mare li compri una crep de xocolata, el pare que pregunta a la seva filla quin titella de dit li agrada més. Frases complexes i llargues, curtes i directes, amb adjectius, sense adjectius, vocabulari antic, vocabulari vulgar, exclamacions, monosíl•labs,… Un vilanoví perdut a Paris, us l’imagineu demanant al propietari d’una galeria d’art a on queda la Torre Eiffel? Us imagineu el diàleg? Per fer-ho una mica més difícil, com sempre, el text ha de ser curt, màxim 250 paraules: mentre vosaltres escriviu, jo intentaré troba la Jeanne. Per què sempre que vaig amb aquesta dona acabo perduda?!
Ens veiem d’aquí a quinze dies!
M.T. Saborit
Taller Virtual d’Escriptura Creativa.
