Somni d’hivern

Aydin, un antic actor, regenta un petit hotel a Anatòlia central amb l’ajuda del seu jove dona Nihal, de la qual s ha distanciat sentimentalment, i de la seva germana Necla, que acaba de divorciar-se. A mesura que l’hivern avança i la neu recobreix l’estepa, l’hotel es converteix en un refugi, però també en un lloc sense sortida que serveix per avivar els ressentiments. Aquest és l’argument de Sueño de invierno, novetat aquesta setmana a la biblioteca, la darrera pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan, la guanyadora de la Palma d’Or i Premi Fipresci al Festival de Cannes 2014, i que va tenir el premi de tancar el Festival de Sant Sebastià de 2014. El director turc es va donar a conèixer amb el rodatge de Koza, que es va poder veure al Festival de Cannes de 1995. Posteriorment va participar en els tres títols que componen l’anomenada trilogia provinciana, com són Kasaba (1997), Mayis sikintisi (1999) i Uzak (2002). En aquestes tres pel·lícules es va ocupar de la fotografia, el disseny de so, la producció, el muntatge, el guió i la direcció.

L’exploració que fa el director turc del seu personatge d’Adyn és doblement amarga, doncs assumint en la paciència de la seva càmera durant el rodatge, reflecteix que es tracta d’un home encallat en el seu odi cap els altres, cap al que no sigui ell mateix, és també un estat del que probablement no vol sortir, on se sent còmode entre agulles filoses, recolzat en fulles serpentejants. La raó d’això col·loca un mur davant nostre, gruixut i elevat: aquest odi, la naturalesa de la misantropia del guardià de la serra i de les estepes en on es desenvolupa aquesta història petita d’abastos monumentals, és completament natural, arriba des dels seus entranyes, no és assumida ni adquirida i pitjor, o segons com es miri pot arribar a ser positiu, és ja part del personatge que ell mateix vol construir. Nuri Bilge Ceylan fa de l’extensió de la seva pel·lícula el millor vehicle per veure la destrucció de l’amor en el matrimoni d’Aydin, un actor retirat que potser troba el seu millor paper en les llargues converses amb la seva dona, una parella a la qual menysprea profundament però a la qual està lligat, almenys durant l’hivern que s’aproxima a les terres en què habiten.

Winter Sleep no pretén donar un missatge moral a l’espectador durant la seva narració, sinó que critica tot el contrari, a aquells que prediquen donant lliçons atrapats en la seva mediocritat. El desenllaç pessimista que s’intueix tindrà com a element protagonista al materialisme i als diners, en una extraordinària escena que no deixarà indiferent a ningú i confirma que no hi ha la possibilitat de redempció, ni les segones oportunitats en una cultura on les arcaiques i obsoletes arrels estan tan arrelades que seria necessari un salt generacional per poder oblidar-les, una esglaó intencionadament perdut. El cinema social de Ceylan es mostra dur, sufocant i activament prosaic, manté l’espectador, de forma contínua, reflexionant sobre la magnífica creació cinematogràfica que està presenciant.