Los santos inocentes de Miguel Delibes
Los santos inocentes de Miguel Delibes ens acompanya avui.
La sessió d’avui comença amb una nova referència al Festival Vilapensa, i amb un breu repàs de les obres que llegirem els mesos d’abril-maig: La marca de l’home, de Philipp Roth, i En el prestatge, de la vilanovina Mercè Foradada, companya i conductora del club de lectura de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell, que esperem que ens pugui visitar per tancar el curs de la millor manera: amb l’autora al costat.
La tertúlia: 16 de març de 2022
Avui s’han excusat en César Verdejo, per qüestions de salut d’una familiar, en Josep Maria Olivar, de viatge a Xile, i també tenim absents la Mary Carmen Paredes, la Rosa Llop i la Mari Carmen Bique.
Comença la roda l’Anna Rosa Ruiz, que tot i haver llegit, anys ençà, la novel·la, s’ha quedat sobtada per tot l’ambient feudal que revela; la relació de vassallatge entre els terratinents i els masovers o, més aviat criats, l’absoluta submissió del cap de família, en Paco el Bajo. Només un dels nois, en Quirce, esquerp, distant, sembla apuntar una esperança que les noves generacions ja no seran així.
La Dolors Nicolás ens explica que Delibes és el seu autor preferit, un gran relator de les coses, i que ha gaudit molt amb les històries de la caça, dels noms dels ocells, de tot aquest món rural, on d’alguna manera sempre hi havia hagut els señoritos i els pobres, que vivien en els chozos. Destaca el personatge de Nieves, aquesta noia llesta, espavilada, que voldria fer la comunió i que fins i tot això li és negat, com si fos un animal.
Continuem amb els comentaris de…
L’Eugènia Vilalta destaca el personatge de la Régula, aquesta dona sacrificada, que és encara el personatge oprimit dintre dels oprimits, ja que és la dona i la mare. Hi ha una escena tremenda, on a l’arribada de la senyora marquesa ha de baixar a obrir la tanca, corrent, deixant la filla a mig canviar, i se’n riuen perquè les mans li fan pudor. També creu que els fills seran diferents, segurament fugiran d’aquest esclavatge modern.
L’Olga López confirma que a Extremadura hi ha moltes d’aquestes finques on probablement la gent segueix treballant en règim de submissió, sense conrar, sense contractes, i encara han de ser fidels i estar agraïts als seus amos, tan prepotents.
La Conxa diu que per a ella ha estat una lectura molt trista, una sensació desoladora comprovar com vivien aquesta gent tan pobra i submissa, davant del ferotge egoisme dels amos. Destaca la gran qualitat del llenguatge, i el personatge de la Nieves, la noia que és vista amb ulls goluts per l’Ivancito, el señorito, però que no li arriba a fer res potser perquè encara és massa jove.
Seguim amb les opinions de…
La Neus Solé destaca el vocabulari tan ric, del qual n’ha fet fins i tot un llistat, i també té una completa revisió de la novel·la: tema, personatges, lloc…Tot plegat acondueix a una denúncia, indica molt raonadament, contra l’explotació social, on les persones són tractades com animals, com éssers sense cap dret, pràcticament sense ànima. També destaca la gràcia d’un personatge com l’Azarías, amb la seva comunicació amb els ocells, i l’únic capaç d’enfrontar-se radicalment amb l’amo, en l’extraordinari final, quan l’acaba penjant.
La Teresa Vives comenta que ella sempre ha trobat que en Miguel Delibes és un autor tremendista, tant en aquesta novel·la, com també a Retrato de señora en rojo sobre fondo gris, o Cinco horas con Mario. No li interessen tant les escenes de caça, la mort dels ocells, i creu que podria oferir una mirada més oberta de la natura, del paisatge.
La Teresa Rodríguez hi està d’acord; ella també l’ha trobat un llibre ben escrit, però trist i una mica pesat, on això sí, es denuncia molt clarament l’opressió dels amos per damunt dels seus treballadors, gairebé esclaus.
Per acabar amb el que diu…
L’Anna Maria Montané conclou amb una reflexió sobre l’estudi teòric que l’edició actual de Los santos inocentes proporciona sobre aquesta obra, que és gairebé un llibre dintre del llibre, i ens parla sobre la natura de l’ésser humà en el seu context històric, on sovint els rics en béns materials en realitat són més pobres d’esperit que no pas la gent humil, que ha hagut de patir i de lluitar, i desprèn un tresor d’humanitat que un escriptor com Delibes no vol deixar passar desapercebut.
Ens acomiadem donant-nos cita per al 31 de març, al festival Vilapensa, i sinó per a la propera sessió del mes d’abril.
Maria Rosa Nogué i Almirall, març 2022
