Aprendre a parlar amb les plantes. Marta Orriols
Primera tertúlia del curs 2020-2021 del Club de Lectura La Crisàlide tot comentant Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols.
La tertúlia: 20 d’octubre de 2021
Iniciem amb molt bon peu aquest curs 2021-22 del Club La Crisàlide: la pandèmia va baixant, ens retrobem un bon nombre de lectors i lectores altre cop a la sala noble de la Casa Olivella i comentem una novel·la de gran qualitat, Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols.
Després de la introducció de la novel·lista, que va fer la seva formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, d’on soc professora, i d’una breu roda de presentacions dels lectors –Josep Maria i Cèsar- i lectores –Dolors, Eugènia, Mercè, Anna, Josep Maria, Mari Carmen Vique, Ana Tosa, Neus, Rosa, Teresa i Mari Carmen, fem la clàssica roda d’opinions perquè tothom tingui el seu moment de dir-hi la seva i d’apuntar, si s’escau, els temes que poden conformar el posterior debat o tertúlia.
Dolors Nicolás explica que ha fet una segona lectura d’aquesta novel·la, que per a ella és una expressió del sentiment de la protagonista, que viu un dol ple de tristor i de ràbia.
Aprendre a parlar amb les plantes
Eugènia Vilalta ens comenta que l’ha trobat una novel·la de gran nivell literari, amb molt d’estil i que aconsegueix la plasmació precisa dels sentiments. Ara bé, també indica que a partir d’un moment, de la meitat ençà, tot el que s’havia de dir ja ha succeït i el que ve és una mica previsible.
Per a la Mercè Fernández, és una novel·la molt sensible, que expressa un tema difícil com és la dificultat de fer el dol. Transida de ràbia, la Paula, la protagonista, afronta infinitat e problemes. La seva feina de neonatòloga –a l’hospital és la doctora Cid- la compensa de la frustració personal. D’altra banda, d’acord amb el títol, encara que intenta “aprendre a parlar amb les plantes” –el que feia el seu company mort d’accident, en Mauro– i les plantes se li moren, en compra unes altres i les llega al seu veí, en Thomas, que les cuidarà.
Per a l’Anna Maria Montaner, és una novel·la molt evolucionista i interessant, ja que planteja el recorregut entre la vida i la mort. Destaca també l’elegància de les frases, i l’esment de les diferents arts: teatre, música, pintura…
En Josep Maria Olivar diu que aquesta novel·la ha estat, per a ell un regal. Molt bon ritme narratiu, unes descripcions molt acurades, uns retrats que permeten visualitzar els personatges com si els tinguéssim a prop. Destaca, per exemple, el personatge del pare, i la seva reacció davant la mort sobtada de la mare. És un cercle que es tanca. En aquest sentit, és una escriptura que s’assembla a la de la Sílvia Soler.
Club de Lectura La Crisàlide
Per a la María Carmen Vique, és una novel·la que té un cert paral·lelisme amb 5 horas con Mario, de Miguel Delibes: són parelles amb problemes. La troba una obra ben escrita, encara que el títol la va distreure; i en destaca la resolució, quan la Paula descobreix que pot viure tota sola, que no necessita una parella.
Per a l’Anna Rosa Ruiz, és una novel·la que explora amb molta intensitat el dolor per la separació de la persona estimada, que encara des d’un doble front: la mort i també la separació A més, la protagonista ja havia viscut un dol anterior, en perdre la mare als 7 anys, una pèrdua que no va ser prou compensada pel pare, perdut també en el seu dolor. Això sí, la protagonista es retroba a si mateixa amb la seva feina de neonatòloga.
La Neus Solé elogia aquest estil de novel·les de noves autores, sense retòrica –com també Eva Baltasar– i molt ben informades. Li ha agradat aquesta obra que parla del dol i de la vida, per on hi ha tants personatges sense afecte. També li agrada l’estil de capítols breus, i la idea que no et pots acostumar a la mort. Ara bé, troba molt dura la decisió de la Paula de no acceptar el regal “post mortem” de la mare d’en Mauro –unes copes de cristall i unes tovalles de fil-, ja que per a una mare la mort d’un fill és un dolor inextingible.
Els clubaires comenten la novel·la…
La Rosa Llop opina que hi ha una gran expressió del dolor en aquesta novel·la; s’hi revela molta emoció i sofriment.
A la Teresa Rodríguez li ha agradat molt aquesta novel·la, ha gaudit de tota la lectura. Destaca la manera com expressa el sentiment de la protagonista, i el valor que mostra al final, quan va a visitar la Carla, l’amant del seu home, que estava a punt de deixar la Paula quan va morir d’accident. També en destaca l’estil, net i clar.
La Mary Carmen Paredes la troba una novel·la molt intimista i intensa. De primer, no hi veu la relació amb el títol, fins que es descobreix, cap a la meitat.
En César Verdejo està molt content d’haver fet aquesta lectura, on es plasmen els sentiments femenins que ell llegeix ple d’admiració: destaca els jocs de paraules per expressar els sentiments, els tractament del guió, que alterna el present amb el passat, i tota l’escriptura en general.
Com que tothom ha expressat les seves opinions amb brevetat i concisió, podem obrir un animat debat sobre la naturalesa de la protagonista, l’oportunitat del títol, la dificultat de conciliar un dol per una mort amb el descobriment d’una traïció, i fins i tot fem un breu comentari sobre Carmen Mola, el pseudònim femení del premi Planeta d’enguany, que encobria en realitat 3 escriptors. Es trenca així la tradició que siguin les autores qui s’amaguin rere pseudònims masculins –recordem Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert– i esperem poder passar a una literatura on no pesin les etiquetes, i la sensibilitat d’autors i autores no quedi circumscrita al gènere, de Stefan Zweig i Miguel Delibes a Mercè Rodoreda, Eva Baltasar i, és clar, Marta Orriols.
Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.
Si voleu fer una ullada, a continuació podeu llegir el díptic de la sessió:
El proper dia 17 de novembre es tornaran a reunir els membres dels Club de Lectura La Crisàlide.
