Teatre amb T i novetats estiuenques

En aquest article titolat Teatre amb T i novetats estiuenques, et presentem sis obres de teatre, quatre d’autors catalans, una d’autors diversos i un d’estranger.

En primer lloc, iniciem el recorregut amb

LES CARTES VUITS I NOUS… de Víctor Català.

Aquesta obra va ser escrita l’any 1899, a finals del segle XIX i a punt de canvi de segle, però ni l’autora ni el públic d’aleshores no la van veure representada en un teatre. No va ser fins l’any 1967 que es va fer una funció al Palau de la Música, però censurada.

És un monòleg en prosa, actualment designat amb el terme teatre documental, un gènere escènic en voga.

Les cartes té per protagonista La Madrona, una dona treballadora que explica la seva vida, dalt d’un escenari, per “quatre duros”. Comença així: “Santa nit tinguen, senyors i senyores… (Pausa molt breu.) Vull dir que ja aquest noi els hi deu haver explicat de lo que es tracta… Una servidora es diu Madrona, per servir-los, i, encara que estiga aquí, no és pas còmica ni res que se li assembli… Una servidora és una dona de bé, una dona de sa casa, que mai se n’ha vistes de més fresques que fer la comèdia, com qui diu, i enraonar plagasistats perquè se’n riguen los badocs, com fan tantes d’altres…”.

La Madrona és una dona infeliç perquè el seu marit li ha estat infidel. En Quel té relacions amb una senyora més gran que és veïna seva i que es dedica a llegir les cartes. És una crítica als homes que es deixen temptar per les dones, les males dones.

El monòleg és teatre dins del teatre.

L’autora

De Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert Paradís, no cal dir gran cosa que no conegueu ja. L’any 1898 guanya els Jocs Florals d’Olot amb el poema Lo llibre nou i el monòleg La infanticida, amb aquest últim va crear una gran enrenou. És a partir d’aquest moment que signa com a Víctor Català. Solitud és la seva obra més coneguda.

En segon lloc, continuem amb

Encara hi ha algú al bosc d’Anna Maria Ricart Codina

La guerra és el punt central d’ Encara hi ha algú al bosc. És l’estiu de 1992 que Sarajevo vivia un setge mortífer que havia de durar anys. A Bòsnia i Hercegovina milers de dones veien trencada la seva vida a causa de la guerra. Milers de dones, independentment del bàndol, van ser violades. El seu cos va ser utilitzat com a arma de guerra. Encara que aquella guerra va acabar, en el present encara continua en els seus cossos, en els seus fills, en la seva vida quotidiana i també en la falta de justícia.

Els testimonis de les agressions gravades per l’equip de Cultura & Conflicte a les quals va accedir l’autora són el punt de partida d’aquesta obra teatral. Quan allò que era una vida còmoda i amb futur es trenca, tot el que li queda a la persona és el passat, un passat reduït a un lapse curt de temps del qual ja no es pot sortir. És per tant, una obra que es basa en entrevistes reals.

PERIDODISTA: De cop, treu el cap un adolescent, fill de la Mirjana, i pregunta què fem. (…) La Milica continua parlant i, de tant en tant, fa pauses per agafar aire. I, de tant en tant, s’eixuga les llàgrimes. Jo no sé què he de fer ni què he de dir. I decideixo no fer res ni dir res, només escoltar-la. Veig de reüll la Magda, que intenta contenir les llàgrimes. (…)

Fragment, Encara hi ha algú al bosc (pàg.52-53)

En una de les sessions d’aquesta temporada del club de lectura Llegir el teatre de la biblioteca Armand Cardona, es va comentar aquest text. Més informació si cliqueu ací.

L’autora

Anna Maria Ricart Codina va ser periodista durant més de vint anys abans de dedicar-se al teatre. És autora de textos com Flors carnívores o Barbes de balena. Ha realitzat diverses adaptacions teatrals, entre les quals hi ha Jane Eyre. Una autobiografia, El metge de Lampedusa i Fuenteovejuna. Breve tradado sobre las ovejas domésticas.

En tercer lloc, seguim amb

L’HÈROE de Santiago Rusiñol

ANTON: No ho sé, lo que em dic! Que no em toquin el teler! T’havia pujat per al treball, com pugem els pobres, ensenyant-te a estimar aquest teler, el pobre teler!, que tu voldries rebaixar! Doncs sàpigues que me l’estimo més que a tu, aquest teler; més que tot, més que a mi mateix! I saps per què? Però li tinc agraïment i fins li daria una abraçada. (…)

Fragment de L’Hèroe, pàg 74

L’Hèroe s’ha de llegir ‘com una tragèdia en què l’ordre feliç no es restaura amb la mort del malvat, com una crítica sense sortida a la doble impotència de Catalunya. I precisament en aquest atzucac en què ens posa Rusiñol hi podem trobar la motivació per seguir buscant en el present. Si un heroi colonial buida la nació, el poble dòcil que abaixa el cap es demostra igual d’estèril, incapaç d’oferir un sentit que vertebri els somnis dels que hi viuen i els que vindran.’

S’ha d’intentar llegir L’Hèroe en clau política, ja que facilitarà veure més enllà del que va escriure Rusiñol i trobar el seu fil històric. Si l’obre és el retrat del fracàs del colonialisme espanyol exterior es contraposa a l’èxit del colonialisme interior: la llengua. Rusiñol fa usar molts barbarismes quan el protagonista es violenta; el nom del personatge que dona el títol a l’obra és una castellanització; fins i tot el sargento no és capaç de dir dues paraules en català. És a dir, la llengua castellana s’imposa a Catalunya.

L’autor

Santiago Rusiñol va ser un destacat exponent del modernisme català. Va ser un dels observadors més aguts de la societat del seu temps, a finals del s. XIX i inici del s. XX.

Tens més informació sobre aquest autor al nostre blog: Teatre polèmic de Santiago Rusiñol i Pilar Prim. L’auca del senyor Esteve. CLFC

En quart lloc, avancem amb

Galatea de Josep M. de Sagarra

Farsa en tres actes i sis quadres, del nostre temps.

Galatea, el personatge principal, és una domadora de foques en un circ que les ven a un carnisser que no té escrúpols. És el personatge que asserena els altres, reconeix en els altres la presència d’una “llum d’àngel” i els anima. Amb Galatea, la vida batega més fort. Però, la seva presència física no és el d’una jove nimfa sinó que ja no és jove ni bella, té quaranta i tants anys.

GALATEA: No, definitivament no he deixat re, ni m’he lligat amb res. Avui soc l’associada d’un fabricant de sabó… és a dir, aquesta és la versió oficial. La fàbrica encara no existeix… Per ara vivim de projectes… Som una mena de despistats supervivents… i beure una tassa de cafè amb llet de la manera que sigui, ho trobem més interessant que deixar-nos anar del tot, i esperar les herbes humides d’un cementiri.

Fragment de Galatea, acte segon, pàg. 63

L’autor

Josep M. de Sagarra va escriure obres de teatre tan conegudes com La filla del Carmesí, La corona d’espines, L’Hostal de la Glòria, El cafè de la Marina, La Rambla de les floristes.

També va escriure poesia i té el poemari Cançons de rem i de vela. En narrativa, Vida privada i les seves Memòries.

Tens més informació als articles del nostre blog a Poesia i teatre. Escrit i traduït en català i Llegir el teatre: any 1.

En cinquè lloc i penúltim et presentem

Decameró, autors diversos

La versió que et presentem agrupa deu veus d’una gran personalitat que dialoguen entre elles alhora que es contradiuen: Davide Carnevali, Narcís Comadira, Lluïsa Cunillé, Dimitris Dimitriadis, Najat El Hachmi, Gregorio Luri, Marta Marín-Dòmine, Cristina Morales, Valère Novarina i Perejaume. Aquest Decameró és com un petit fris on es retrata la realitat social i sanitària d’aquests mesos marcats per la pandèmia de la Covid-19.

DONA: Avui? Un altre dia de merda, com totos. Les cues a l’oficina són cada cop més llargues. He atès tanta gent que al final se’m barrejaven les cares, les històries, els esquemes familiars i les llengües, colors de pell, textura de cabells, fesomia, personalitat, llengua, sexe. Se’m fusionen tots en una sola massa humana de pobresa i misèria. (…)

Fragment de Decameró, FAM de Najat El Hachmi

Finalment, una Tennessee Williams

La nit de la iguana

En primer lloc dir que la peça es desenvolupa a l’estiu de 1940, en un hotel força tronat i molt bohemi, el Costa Verde, el qual, com el seu nom indica, està situat al capdamunt d’un turó cobert per la selva, just damunt de la “caleta” o “platja matinal” de Puerto Barrio, a Mèxic. (…) L’emplaçament de la peça és l’àmplia terrassa de l’hotel.

En segon lloc, els personatges es troben durant un intens dia en el qual van apareixent les grans crisis del somni americà. El tres personatges: la Maxine, el Shannon i la Hannah comparteixen tensions, resignacions, rivalitats… La nit de la iguana també mostra el descontent pel món globalitzat, amenaçat per la banalització turística i les seves promeses encapsulades que empenyen a la perpètua insatisfacció davant la manca d’alternatives quotidianes fèrtils.

SHANNON: Sí, la fornicació va ser primer, la blasfèmia va venir uns quants dies després. Una mestra de catequesi, molt joveneta, em va demanar una visita privada al meu estudi. Era una criatura preciosa, no havia tingut cap oportuniat en el món (…)

Fragment de La nit de la iguana, segon acte, pàg. 88

L’autor

Tennesse Williams va escriure molts textos teatrals entre els quals destaquen: Figuretes de vidre, Un tramvia anomenat Desig, Estiu i fum, La rosa tatuada, La gata sobre la teulada de zenc calenta (castellà), Dolç ocell de joventut i la que et presentem avui, La nit de la iguana.

De la majoria d’aquests textos s’han fet versions cinematogràfiques algunes de les quals les pots trobar al Catàleg Aladí.

Així mateix va escriure novel·les: La primavera romana de la Senyora Stone i Moise i el món de la raó, com també el poemari A l’hivern de les ciutats i la prosa autobiogràfica de les Memòries.

Desitgem que les obres que et presentem Teatre amb T, novetats estiuenques siguin del teu interès i t’animis a llegir-les!