El conte de la serventa. Margaret Atwood

El conte de la serventa. Margaret Atwood

El passat dimecres 14 d’abril, els membres del Club de Lectura La Crisàlide, de la biblioteca Joan Oliva i Milà, es van tornar a reunir presencialment a la Casa Olivella. En aquesta ocasió, per comentar la novel·la El conte de la serventa de l’escriptora canadenca Margaret Atwood.

La tertúlia: 14 d’abril de 2021

Novament, vam poder reunir-nos de manera presencial, a la Sala Noble de la Casa Olivella, per a aquesta sessió primaveral del Club La Crisàlide, on vam agrair la presència d’en Ramon Also, la Neus Solé, en Josep Maria Olivar, la Mary Carmen Paredes, l’Anna Maria Montaner, que feia molt temps que no podia venir, i la Laura, provinent del Club L’Oliva Negra.

Coberta del llibre El conte de la Serventa, amb traducció de Xavier Pàmies

En la primera roda d’opinions, va deixar clar que “El conte se la serventa”, la novel·la futurista amb què Margaret Atwood va voler donar la rèplica en clau feminista a “Un món feliç” d’Aldous Huxley i a “1984”, de George Orwell, i que va ser objecte d’una exitosa sèrie a HBO, no havia deixat indiferents els nostres lectors i lectores.

En Ramon Also s’hi va pronunciar decididament en contra, tot dient que no li havia agradat gens.

En Josep Maria Olivar va remarcar que, encara que transmetia la mirada d’un món profundament gris i deprimit, a partir d’un moment la novel·la li havia interessat, i que certament  aquest relat on unes elits ho prohibeixen tot a la població, a partir de les idees de l’Antic Testament, té concomitàncies amb molts moments i situacions en diferents països del nostre món.

L’autora Margaret Atwood

L'Escriptora Margaret Atwood. Font: El Periodico.com

La Neus Solé, a qui vam demanar l’opinió com a historiadora, va assegurar que havia llegit la novel·la en clau de conte –ja que, de fet, figura que és el conte que s’explica a si mateixa la protagonista per poder sobreviure a l’horror que li toca de viure, encara que al final hi ha un annex on un congrés d’historiadors intenta entendre què fou aquell període en la societat de Gaalad (una societat tancada en algun punt d’Estats Units)-. Hi havia vist concomitàncies amb diferents dictadures capaces de transformar la societat, com la de Hitler, i en certs ideals de partits actuals com ara Vox. Malgrat tot, remarca, hi ha en l’individu una llibertat interna que mai no es pot acabar de perdre. Hi veu una lliçó sobre la fragilitat de la llibertat.

L’Anna Maria Montaner, que pels seus problemes de visió no havia pogut completar la lectura, va manifestar que calia lloar la tasca del traductor al català, Xavier Pàmies. Va dir que el concepte de conte s’havia entès de maneres molt diferents a través de la literatura, però que hi ha una necessitat d’explicar-nos històries que mai no marxarà. El va veure un llibre polièdric, un llibre de pensament.

La sèrie que s’ha basat en la novel·la…

Fotograma de la sèrie d’HBO basada en la novel·la d’Atwood
Fotograma de la sèrie d’HBO basada en la novel·la d’Atwood

La Laura va expressar que la novel·la no li havia agradat gens, perquè l’havia trobat una barreja de temàtiques distòpiques ja preexistents, on l’autora de fet no s’inventava res, sinó que espigolava d’ací d’allà. Malgrat això, ens va oferir un bon resum d’aquestes temàtiques:  l’Antic Testament, el dret de cuixa de l’Edat Mitjana (un equivalent a l’obligació de les serventes de deixar-se fecundar pel Senyor, a la novel·la), el sistema piramidal, la pèrdua d’identitat de les serventes (que s’anomenen Offred –per exemple, la protagonista-, com dient “de Fred·), així com moltes dones europees perden el seu cognom- , i l’obligació de tenir molts fills, com segueix passant en molts països d’Àsia i d’Àfrica.

Mary Carmen Paredes va assegurar que, encara que molts d’aquests temes, certament, ja estaven tractats, no ho havien estat de la manera com ho enfocava l’autora, centrada en una protagonista femenina i tot constituint una bona reflexió sobre el paper de les dones,  juntament amb el paper de la religió en la repressió de les llibertats individuals, i més en concret de les dones (per exemple, en tot el tocant a la reproducció).

Vam acabar amb un animat col·loqui on, malgrat les discrepàncies, vam coincidir a valorar l’obra com una aportació a la mirada del que ens pot deparar el futur, i també es va elogiar  la riquesa de la prosa, amb alguns moments particularment poètics, com quan es fa de nit: “Cau la nit o ha caigut…per què ha de caure?”

Finalment, vam acomiadar-nos fins a la propera, el 26 de maig, amb “Permagel” d’Eva Baltasar.  A veures si pot venir l’autora!

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Si voleu llegir el díptic de la sessió, amb més informació sobre l’autora i la novel·la, podeu clicar a continuació:

Funny Girl