En el cafè de la joventut perduda, Patrick Modiano

LA TERTÚLIA
Dimecres 10 d’abril

Iniciem el comentari d’aquesta novel·la tot comentant el contrast amb l’anterior, de John Irving, d’unes 500 pàgines; aquesta és una novel·la breu, totalment diferent. Teresa Rodríguez comenta que li ha agradat molt la protagonista, la Louki, una noia que pertany al grup de gent més aviat bohèmia que es reuneix en un cafè; així mateix, li ha sabut greu que al final se suïcidés.

La Mercè Fernández comenta que és una obra de persones solitàries, on cadascú lluita per la seva llibertat. Remarca l’originalitat del personatge que fa d’apuntador: en un quadern, escriu els noms i les adreces dels habituals del cafè. També destaca com la Louki comença a buscar el seu destí vital mentre es troba sola, de nit, ja que la seva mare treballa d’acomodadora al Moulin Rouge.

L’Anna Maria Montané ens explica que ha buscat informació sobre l’autor, Patrick Modiano, nascut el 1945, Premi Nobel de Literatura l’any 2014. Creu que l’autor ha fet una simbiosi entre ell mateix i la mare de la Louki, ja que ell mateix va viure aquesta experiència d’absència paterna. És un autor que desenvolupa tota una filosofia vital, la qual transmet en molts i variats personatges. De vegades, costa de lligar tot el que diu.

L’Ana Jiménez opina que està bé aquest cafè parisenc, tant de “capital”, que aplega gent intel·ligent però, en tot cas, outsider. Tots els personatges tenen alguna cosa d’especial, i d’oculta. Es dona molta importància al record, ja que aquest cafè, en el moment que es narren els fets, ha desaparegut. Per tant, es tracta d’una mirada enrere, transida de nostàlgia.

A Louki la marca la manca d’afecte, que és el que l’empeny a endinsar-se, tota sola, en el París nocturn. Ara bé, fins i tot quan es casa, segueix estant sola.

La Rosa Llop comenta que, per a ella, es tracta d’un gran escriptor, capaç de lligar tots els personatges a través de retrats fragmentaris. Fins i tot el personatge del detectiu forma part d’aquest univers desolat, on domina la solitud de cadascú i l’anhel de llibertat. Hi ha una relació entre aquest anhel i l’activitat del passejant, que de fet desemboca en una recerca de la identitat.

L’Evelia Casado veu que és una novel·la on la gent, en general, viu d’una manera “anormal”. La mare de la Louki, per exemple, està sola, i rep l’ajuda d’un mecànic amb qui es dedueix que tenen una relació afectiva. La noia, una flor solitària (22 anys), accepta de casar-se amb un home de 39, però l’únic que aconsegueixen és unir dues soledats. Deixa la casa, i és ell qui avisa el detectiu perquè miri de trobar la Louki. En la novel·la també apareixen hotels i pensions, espais “neutrals”, com el propi Cafè Condé que s’evoca en la història, llocs on la gent viu una bohèmia no pas daurada, sinó tan negra que pot desembocar en el suïcidi.

La Mary Carmen Paredes explica que li ha encantat; és un autor que ja coneixia i que li agrada molt. Recorda la definició de “bohemi”: “Gent que viu al dia i no es preocupa del demà”. Remarca, també, l’aire de misteri de tots els personatges.

Saludem la nova companya, Anamary Krmpotic, que de moment ha vingut d’oient, i ens acomiadem tot remarcant que el 26 d’abril farem la visita prevista al Palau de la Música, i que la propera sessió, la darrera d’aquest curs (8 de maig) comptarà amb la presència de l’autora, Maria Català.

L’OBRA
En el cafè de la joventut perduda

En el cafè de la joventut perduda (2007) reprèn els temes de l’autor, l’obra literària del qual està construïda per dos temes principals: la cerca de la identitat (la seva i la del seu entorn) i la impossibilitat de comprendre els desordres i els moviments de la societat.

Això produeix un fenomen en què el narrador es troba gairebé sempre com a observador, patint i mirant de trobar un sentit als nombrosos esdeveniments que es produeixen davant seu, apuntant-ne els detalls i indicis que podrien esclarir i constituir una identitat. Modiano (o el seu narrador) es mostra de vegades com un veritable arqueòleg de la memòria, conservant i anotant fins al menor document, insignificant d’entrada, per tal d’aplegar informacions d’ell mateix, dels qui té a prop o de desconeguts. Algunes pàgines estan treballades de manera que semblen escrites per un detectiu o per un historiador.

Patrick Modiano és el gran novel·lista de París de la segona meitat del segle XX. En el cafè de la joventut perduda ens situa als primers anys seixanta al cafè Condé, prop del Carrefour de l’Odéon. Aquest local representa una destil·lació de molts cafès reals, punt de trobada de la bohèmia literària i universitària.

Hi trobem el record d’un París romàntic, romàntic per dolorós. Passeig per un París que hem vist en pel·lícules i llegit d’altres vegades, però tenyit de personatges histriònics, estranys; estranyament entranyables. Entre els personatges habituals del café Condé hi ha la Louki, i en les gairebé 140 pàgines de la novel·la assistim a la vida d’aquesta dona aparentment feble i estranya, una dona misteriosa que desapareix d’un dia per l’altre sense dir res.

Modiano se serveix de diferents testimonis per anar refent les traces d’aquesta dona inquietant, que ha viscut una infantesa desassistida a Pigalle, un fracàs matrimonial i un amor secret. Amb En el cafè de la joventut perduda, passegem per una ciutat on passat, present i futur es donen perillosament la mà.

L’AUTOR
Patrick Modiano

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 30-7-1945) és un dels grans autors francesos vius. Novel·lista prolífic, l’any 1978 va obtenir el Premi Goncourt amb Rue des boutiques obscures. També ha publicat, entre d’altres, Una joventut (1981), Barri perdut (1984), Diumenges d’agost (1986) i La petita joia (1981), quatre novel·les que el lector/a pot trobar en català. Després de l’èxit d’En el cafè de la joventut perduda (premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007) i de la recuperació de Carrer de les Botigues Fosques (premi Goncourt 1978), Edicions Proa publica la seva nova i esperada novel·la, L’horitzó. El 2014 va obtenir el Premi Nobel de Literatura. Algunes novel·les seves s’han dut al cinema, i ha participat en el guió d’algunes pel·lícules, com ara Lacombe Lucien, de Louis Malle.

El pare de Patrick, Albert Modiano (1912-1977), descendia d’una família de jueus italians d’origen sefardita que s’havien instal·lat a Salònica, d’on van emigrar a París. La seva mare era una actriu belga, Louisa Colpijn, també coneguda com a Louisa Colpeyn. Tots dos es van conèixer durant l’ocupació alemanya de França; es van haver d’amagar, es van casar el novembre de 1944 i, l’any següent, va néixer Patrick, el primer fill. La infantesa de Patrick Modiano va estar marcada per les absències contínues del seu pare, empresari que viatjava sovint, i de la seva mare, que feia gires. Patrick va estar molt unit al seu únic germà, Rudy, nascut el 1947 i mort deu anys més tard; aquesta mort va influir la trajectòria de Patrick, que va dedicar a Rudy totes les obres publicades entre 1967 i 1982.

Patrick va estudiar a l’École du Montcel, a Jouy-en-Josas, al Collège Saint-Joseph de Thônes, a Haute-Savoie, i al liceu Enric IV de París, institució on va rebre classes particulars de geometria per part de Raymond Queneau, amic de la seva mare. Va acabar el batxillerat a Annecy, però no va iniciar estudis superiors. La trobada amb Queneau va ser crucial per a la carrera literària de Patrick Modiano, que va publicar la primera novel·la, l’any 1968, a l’editorial Gallimard després que Queneau en llegís el manuscrit. Des d’aleshores Patrick Modiano s’ha dedicat només a l’escriptura.

El 12 de setembre de 1970 Modiano es va casar amb Dominique Zerhfuss, nascuda a Tunísia, amb qui ha tingut dues filles, Zina (1970) i Marie (1978). Modiano és un autor destacat de la generació de Pascal Quignard, Pierre Michon i Le Clézio, i com ells ha menat una vida independent i bolcada en la seva obra. El 9 d’octubre de 2014 va rebre el premi Nobel de Literatura.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.