Cent anys de la Gramàtica de la llengua catalana, de Pompeu Fabra
Si pensem en els més de 1000 anys que té la nostra llengua, el fet que faci només un segle que tenim una gramàtica ens dóna la mesura de la importància que té la llengua oral amb relació a la llengua escrita.
El primer text escrit en llengua catalana és del segle XII, però de fet en aquella època només una elit tenia accés a llegir o escriure documents. No seria fins al segels XVIII-XIX que Josep Pau Ballot publicaria una primera gramàtica de la llengua catalana, en la qual va estudiar els diferents elements i combinacions i un succint vocabulari etimològic.
Ja entrats al segle XX, enmig d’un clima d’arrels modernistes i noucentistes, un jove Pompeu Fabra, químic de professió, es va atrevir a publicar la primera Gramàtica de la llengua catalana, des d’un punt de vista filològic i amb la intenció de normalitzar la llengua catalana.
Pompeu Fabra va escriure el 1912 aquesta Gramàtica de la llengua catalana, considerada el primer pas per fer del català una llengua moderna seguint criteris científics. És una obra de referència pel caràcter descriptiu de la llengua i per les abundants referències a les varietats dialectals, que inicia la trajectòria de Pompeu Fabra com a gramàtic i a la vegada enceta el camí de renovació i modernització de la llengua.
Aquesta gramàtica té com a precedents l’Ensayo de gramática del catalán moderno que va publicar l’editorial de L’Avenç el 1891, i la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana publicada al 1898. La Gramàtica de la llengua catalana del 1912
Fins a l’aportació de Pompeu Fabra l’escriptura presentava un variació enorme. Per tant, li devem a Fabra l’esforç i el rigor científic que va esmerçar durant anys per recollir i preservar la genuïnitat del català, fruit de l’aportació durant segles dels parlants de tot el territori lingüístic.
Coincidint amb aquesta efemèride, s’ha presentat també el vuitè volum de les obres completes de Fabra, que recull la seva correspondència entre 1902 i 1948, l’any de la seva mort.
El volum recull 516 cartes, 400 de les quals les va escriure el mateix Pompeu Fabra, i 116 són de personalitats de la seva època, com Joaquim Casas-Carbó, Jaume Massó i Torrents, Miquel de Garganta, Antoni Maria Alcover, Josep Pous i Pagès i Joan Coromines, entre d’altres.
La temàtica de la correspondència se centra en bona part en el debat sobre aspectes lingüístics i constitueix una bona aportació al coneixement de l’evolució sociolingüística i històrica del català durant la primera meitat del segle XX. Destaca també les cartes que parlen de les vivències de Pompeu Fabra a l’exili.
El volum inclou el Curs de llengua catalana per correspondència, que es va fer l’any 1948 per mitjà de trameses successives a 247 alumnes inscrits d’arreu del món.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
