En la pell de l’altra. Maria Barbal

Sis anys després de publicar Emma, Maria Barbal torna amb un nou títol, En la pell de l’altre, en què narra la trajectòria de dues dones, Ramona i Mireia, la primera d’elles al davant d’una associació d’antics refugiats de la Guerra Civil espanyola.

La novel·la s’inspira en el cas d’Enric Marco, el farsant que es va fer passar per deportat als camps nazis per acabar presidint l’Amical Mauthausen, però reconvertint la seva figura en la de Ramona Marquès, secretària d’una indústria del barri barceloní del Poblenou que, veient la dimensió tràgica però admirable de la vida d’alguns exiliats de la Guerra Civil, la compara amb la seva, insípida i anònima, i decideix integrar-se en la associació Memòria i Llibertat, que reuneix aquestes persones per erigir-se, finalment, en la veu pública de l’entitat.

Per la seva part, la seva amiga Mireia Ferrer tracta d’escapar de l’herència dolorosa i lluitadora dels seus pares per acabar a l’extrem oposat, al costat d’un home obsessiu i violent que fa de policia.

Les dues dones, representants d’una generació que ha crescut envoltada de la història ombrívola dels vençuts, coincideixen en diferents moments vitals: des d’inicis de els 70, quan coincideixen a la mateixa escola, a principis del segle XXI, i “ambdues es projecten en l’altra pel que no tenen“, afirma l’escriptora.

Ambientada al barri del Poblenou de Barcelona, la novel·la transcorre en nombrosos escenaris com la plaça Universitat, el sanatori Pere Mata de Reus i un pis petit a Sevilla,

Com és habitual en l’escriptora, més enllà de la trama, en el seu treball té una gran importància la creació de cadascun dels personatges, no només dels principals. A més de les dues protagonistes, enriqueixen la història amb especial rellevància Isolda, filla de Ramona, i el periodista Horaci Clua quan la veritat pugna per sortir a la llum.

Segons comenta Maria Barbal, “el que acabarà trobant el lector és una novel·la sobre les impostures, sobre els secrets, sobre el que s’amaga, cosa que ha succeït, succeeix i seguirà succeint”.

Maria Barbal, nascuda a Tremp l’any 1949, es va donar a conèixer amb la novel·la Pedra de tartera (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), una fita de la narrativa catalana contemporània. Aquest llibre obre un cicle novel·lístic amb el Pallars nadiu de l’autora com a punt de referència, que també integren Mel i metzines (1990), Càmfora (premis de la Crítica 1992, Crítica Serra d’Or 1993 i Nacional de Literatura 1993) i País íntim (premi Prudenci Bertrana 2005).

La seva obra com a novel·lista també comprèn els rellevants títols Escrivia cartes al cel (1996), Carrer Bolívia (1999), Bella edat (2003) i Emma (2008).

Després del seu brillant debut com a autora de narracions amb La mort de Teresa (1986), ha publicat els volums de relats Ulleres de sol (1994) i Bari (1998).