Ruinenlust

Les ruïnes són un recordatori de la realitat universal del col·lapse i la putrefacció, un avís arribat des del passat sobre el destí de la nostra civilització, un ideal de bellesa que resulta atractiu precisament pels seus defectes i errors, un monument als caiguts en una guerra antiga o recent, la imatge precisa de l’excés econòmic i el declivi industrial. Brian Dillon.

És una paraula d’origen alemany que descriu la fascinació que s’experimenta una persona davant l’observació de les ruïnes, enderrocs i altres símptomes de decadència i caiguda. Formarien part d’aquest concepte la satisfacció d’observar les ruïnes dels temples grecoromans, les restes de ciutats destruïdes per explosions volcàniques i les catedrals damnificades per les bombes. És la moderna i poderosa estètica de la destrucció.

Aquest diumenge finalitza a la Tate Britain de Londres la mostra Ruin lust que s’endinsa en el significat cultural de la runa al llarg i ample de la història, a través de les obres d’artistes com John Martin, Paul Nash, Patrick Coulfield o Tacida Dean.

El concepte artístic parteix de la teoria establerta que tota civilització, per molt poderosa que sembli, acabarà convertint-se en pura ruïna. La tesi més nova que mostra al món aquesta exposició consisteix a sostenir que les ruïnes d’avui poden estar relacionades amb la fallida de l’Estat del benestar. L’art contemporani no queda al marge d’aquest concepte i ho fa mostrant la evolució de la decadència de la societat al llarg de la seva història a través dels diferents conflictes i guerres que es van succeint al llarg dels segles.

Quatre mil sis-cents milions d’anys han transcorregut des de la creació del Sistema Solar. Des d’aquest punt de vista, els set mil anys que ha durat la civilització humana no representen res més que un breu instant. Ruin lust.

Biblioteca Joan Oliva i Milà